Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En la diada de sant Jordi, m'han regalat un llibre molt especial. És d'un escriptor japonès, Haruki Murakami (Kyoto, 1949) i l'ha editat Empúries. El seu títol és molt suggerent: De què parlo quan parlo de córrer?

Per als qui ens plau córrer en solitari llargues distàncies, és un llibre especialment idoni per entendre els beneficis d'aquesta pràctica i de tot el que s'aprèn corrent. Murakami és un autor consagrat i professor convidat a la Universitat de Princenton. En aquest llibre, ens revela la seva filosofia de vida que va molt lligada a la voluntat d'autosuperació, a la virtut de la constància i de l'esforç, virtuts aquestes, que s'adquireixen també a través de la pràctica del fons. Relaciona constantment el treball de l'escriptura amb els entrenaments i mostra com la disciplina que aprèn a través de l'esport té les seves conseqüències en la vida professional, familiar i social.

El més interessant que es pot entreveure de la seva narració són els beneficis emocionals, mentals i espirituals del fons. Ja sabem que córrer amb mesura és un exercici òptim per al cor, per a la circulació i per a l'eslasticitat del cos, però no es coneixen gaire els altres beneficis que s'extreuen d'aquesta pràctica tan senzilla i a l'abast de tothom que és córrer. Córrer és una ocasió per meditar, per pensar, per planificar, per recordar, per pregar, per contemplar i per conèixer els propis límits i possibilitats.

L'autor es despulla per primera vegada davant dels lectors. Descriu amb precisió els sofriments en les llargues curses i també el goig immens que suposa acabar una marató. D'una manera indirecta, es revela com un pensador en plena sintonia amb l'estoicisme, que entén la vida personal com una lluita contra els propis límits, com una aventura oberta, com un projecte obert a grans horitzons.

Diu l'autor: "El fet de córrer tot sol cada dia, immers en el meu silenci, ha estat tan important per ajudar-me a mantenir el meu benestar emocional. Quan corro no cal que parli amb ningú ni que escolti ningú. L'únic que he de fer és mirar el paisatge que m'envolta i a mi mateix. És un moment del dia que no canviaria per res del món" (p. 24).

He pensat el mateix milers de vegades. Córrer és un exercici incloent i gratuït, obert a tots, un mode senzill de sentir-se viu, de connectar amb un mateix i amb la natura, d'anticipar situacions i d'aprendre dels errors.

Recullo finalment una frase que té  un doble sentit: "L'únic rival que hi ha en una cursa de llarga distància ets tu tal com eres abans de la cursa" (p. 19).