Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

He trigat força a veure la pel.lícula Avatar. N'havia sentit parlar abundantment. Fins i tot s'ha arribat a escriure que aquest film marca un abans i un després en la història del cinema. Hi vaig anar fa poc i la vaig poder gaudir en tres dimensions.

Durant  la durada del film vaig quedar com absort, allunyat dels pensaments i cabòries que generalment m'acompanyen. Vaig aconeguir trencar amb tot aquell núvol de pensaments i d'emocions contingudes i entrar de ple en la història. Només això ja té un valor molt rellevant, perquè una obra captiva quan ens fa sortir del món quotidià i entrem en una esfera completament nova, quan ens transporta lluny de la quotidianitat, del ritme vital.

Avatar és formalment un film que entusiasma. Els paisatges naturals, la música, les figures que interaccionen entre si, -àgils, elàstiques, fantasioses- els escenaris onírics que s'hi fan presents. De cop, et sents part integrant d'un món i no un espectador que mira, de lluny, un objecte. L'analista mor i neix el contemplatiu; el crític calla i emergeix el devot.

No hi ha dubte que el film té una forta càrrega ideològica. La crítica al colonialisme és evident, però també la crítica al mode deprededor i instrumental que tenim els éssers humans de viure. És un al.legat a favor de la natura, de la germanor de tots els éssers, una apologia de la fraternitat còsmica i del sentit de comunió de tots amb tots. Els éssers humans apareixen com a figures hostils i agressives, mogudes pel ressentiment i per l'afany de domini, intolerants i incapaços de comprendre la bellesa natural, de veure les coses per dins, d'intuir que l'essencial és invisible els ulls. Afortunadament, hi ha el messies que capta la tragèdia i redimeix el món, mogut, naturalment, per l'amor, la força còsmica més potent de totes.

És un film que posa de relleu el potencial tecnològic humà, però també la necessitat de respecte els equilibris i els ordres naturals, un vertader cant a l'espiritualitat ecològica, al respecte a la vida en totes les seves diverses formes d'expressió. En acabar, una espectadora deia al seu company: "Els éssers humans som patètics" i el seu company li responia: "És veritat, mai no aprendrem a respectar".

Hi ha un rebuig evident de l'antropocentrisme despòtic i racionalista i una defensa de policentrisme i de la interdependència. L'enemic ja no són els russos, ni els fonamentalistes islàmics, sinó la mateixa humanitat. El verí el portem incrustat en el genoma. L'ànima recorre diferents cossos, a l'estil reencarnacionista, i és invisible als ulls. No morim, ens transformem, com si es tractés d'un flux energètic.

En definitiva, Avatar és una expressió eloqüent del nou paradigma espiritual, un al.legat a favor d'un ecologisme integrador que, en molts moments, sucumbeix a la llàgrima fàcil i al maniqueisme elemental.

En qualsevol cas, però, un signe del nostre temps.