Els Premis Goya han desembarcat aquest passat dissabte a Barcelona. No seré jo qui critiqui la gal·la —ben segur que hi ha persones amb molts més coneixements que no pas jo per fer-ho—, però, crec que cal destacar que ‘Los Domingos’ hagi estat premiada amb el Goya a la millor pel·lícula. Qui hauria pensat, en un món com el nostre, que triomfaria un film d’una noia que, oh sorpresa, es vol fer monja?
Això ens mena a preguntar-nos, sempre des de la visió còmoda i aparentment reivindicativa que ens ofereixen les ulleres de la Postmodernitat: Com pot ser que una noia jove, lliure, amb tota la vida pel davant —com és el cas de la protagonista—, opti per un model de vida tan “opressiu” com el de la vida conventual? I ens farem tota mena de preguntes intentant capir el motiu que condueix algú a trobar atractiva aquesta opció vital o l'opció d’acostar-se al cristianisme per bastir la seva vida.
Doncs bé, potser la resposta rau en el fet que els joves hem deixat de percebre la nostra quotidianitat com quelcom “lliure” i esperançador. La pel·lícula dirigida per Alauda Ruiz de Azúa —qui es declara convençudament atea— representa un testimoni prou fidel d’una generació de joves que, descarregats del pes feixuc d’uns prejudicis que des de l’adolescència dels nostres pares —els primers estudiants polititzats després del Maig Francès— en vista d’un desgast social acusadament fort, se sent atreta a explorar la seva interioritat, des de la invitació a acostar-nos a la divinitat traçada pel cristianisme, i des de la llibertat més absoluta —una llibertat que, malauradament no és compresa.
els joves comencem a tenir fe perquè precisament hem tingut por
Curiosament, la crítica a aquesta aproximació sovint ve justificada per la defensa d’un altre concepte de llibertat —si m’ho pregunten, prou limitada a allò que socialment està acceptat. Però, com ens hem de sentir lliures, els joves, en una societat que ens condemna a la precarietat i que no ens permet de construir res? Com hem de voler viure en un sistema que impedeix l’emancipació juvenil i ens constreny a un model preconfigurat de joves que defuig fer-se preguntes, i que alhora no pot accedir a un habitatge o està lligat a una feina precària amb poques perspectives de futur?
A l’Evangeli segons sant Marc, Jesús, enmig d’una tempesta, pregunta als seus deixebles: “Per què teniu por? Encara no teniu fe?” (cf. Mc 4,40). En aquest cas, podem dir que els joves comencem a tenir fe perquè precisament hem tingut por. I davant d’aquesta por, de la desesperança d’un present que ens condemna a tenir una vida pitjor que la que han gaudit els nostres pares, tenint per testimoni una societat que no avança i que ens priva d’oportunitats, decidim lliurement d’escoltar les paraules càlides d’Aquell que “no ha vingut pas a ser servit, sinó a servir i a donar la vida en rescat per una multitud” (cf. Mt 20,28), sense deixar de ser joves, i sense deixar de ser “normals”.
Els cristians sovint rebem odi quan oferim amor: una altra curiositat postmoderna
Retornem als Goya, perquè en relació amb la pel·lícula que comentem, l’actriu i humorista Sílvia Abril afirmava a la catifa vermella: “Em nego a acceptar que la joventut que puja tingui aquesta carència, aquesta tirada cap al que és cristià. Em fa pena que necessitin creure en alguna cosa i s’aferrin a la fe cristiana. Ho sento per l’Església, quin ‘xiringuito’ teniu muntat!”. Mai he estat massa seguidor seu, però em sorprèn que una persona es mostri tan bel·ligerant vers una concepció del món fonamentada des de l’amor com és el cristianisme. En Abril trobem precisament l’exemple del prejudici postmodern que comentàvem. Diria el mateix si els joves, en lloc de declarar-se cristians —i en el cas de la protagonista de ‘Los Domingos’, d’optar per la vida consagrada— es declaressin seguidors de l’Horòscop o creiéssin en les energies? Els cristians sovint rebem odi quan oferim amor: una altra curiositat postmoderna.
Realment em sap molt de greu per Sílvia Abril, i, de fet, tinc una mala notícia per ella. Potser els joves cristians li fem pena, però, deslliurats del pes del prejudici que ella representa i perpetua, cada dia tenim menys por —tal volta, perquè tenim fe— de dir públicament que ens sentim atrets pel model de societat que volia Jesús, tal com llegim al deliciós Evangeli segons sant Joan: “I jo, quan seré enlairat de terra, atrauré tothom cap a mi” (cf. Jn 12,32). Tothom.
