Lluís Duch s’enfrontava el 2017, amb un deliciós assaig, a allò que denominava l’exili de Déu. Segons la seva posició, en el transcurs dels darrers seixanta anys, la relació dels homes amb la divinitat havia experimentat un gir copernicà que havia fet que la figura de Déu, per una sèrie llarga de motius, desaparegués de la nostra societat esdevenint un Déu “estrany, aliè, distant i, per molts, fins i tot inexistent”. Un fet així, només podria passar dins la crua ironia de la postmodernitat: Aquell que, per natura, és omnipresent, passa a viure exiliat.
Tot aprofitant que aquest dimarts 2 de desembre comença a Barcelona el II Congrés Internacional de Literatura Catalana de la Postmodernitat, em permeto d’escriure algunes línies per reflexionar, des de la perspectiva que aquesta Porta Daurada m’ofereix, sobre aquesta absència, aquest exili, que la postmodernitat sembla propiciar pel que fa a la presència de Déu.
Aquell que, per natura, és omnipresent, passa a viure exiliat
Abans de res, crec que cal fer una consideració prèvia per capir aquest exili, i per fer-la, ens remuntarem a l’època prèvia a la postmodernitat: la modernitat. En aquest període, la divinitat —juntament amb la religió— eren tractades com un element col·lectiu, vertebrador del concepte de comunitat i, per tant, de la vida de cadascú dels seus integrants. Tot, en major o menor mesura, es vinculava a una concepció religiosa que acompanyava la quotidianitat de les persones que, com nosaltres, patien, s’alegraven, naixien i morien sota l’esguard de Déu —”El Senyor passeja arreu la seva mirada” (Pr. 15,3).
Allò que abans sostenia el pes d’una construcció social compartida, ara és relegat a ser una tria independent
La modernitat dona pas a la postmodernitat, que, com el nou propietari d’un apartament, té gustos força oposats pel que fa a la decoració triada per l’anterior amo de la casa, i, en relació amb Déu, allò que abans era col·lectiu ara passa a ser individual. M’explico: la postmodernitat entén la religió no com un element comunitari, sinó com una tria purament individual. Allò que abans sostenia el pes d’una construcció social compartida, ara és relegat a ser una tria independent de cadascun dels integrants de la societat (fins i tot, dels mal anomenats outsiders).
És en aquest canvi de paradigma quan Déu és enviat a l’exili —de fet, alguns autors parlen fins i tot d’una Gran Absència, com és el cas del filòsof Ferran Sáez. Segons Duch, aquesta “expulsió” de la figura de Déu, aquest gran buit en l’estructura social, provoca l’aparició “d’una religió a la carta articulada d’acord amb les necessitats i preferències del propi jo, dels seus conflictes personals, dels seus interessos privats, de la seva presumpta autonomia, i, fins i tot, de les estranyes demandes fictícies o reals, del seu inconscient”.
És en aquest canvi de paradigma quan Déu és enviat a l’exili
Dins la concepció d’aquesta religió prêt-à-porter, sumada a la pèrdua de consciència col·lectiva, on, per una banda, apareixen una sèrie de prejudicis dolorossíssims vers la figura dels creients —quantes vegades hem sentit dir que els seguidors d’un credo determinat són ignorants, amb una concepció del món crèdula i infantiloide que els constreny a defugir qualsevol partícula de pensament crític de les seves vides?—, i per l’altra, es genera una tensió que empeny l’individu a cercar respostes a unes preguntes transcendentals que té de forma inherent a la seva condició humana dins un gran espai aparentment buit. I això és certament perillós.
No faig aquesta afirmació amb la voluntat de ser un “apocalíptic” de la postmodernitat, ni anar contra els “integrats” en aquesta època —utilitzant les expressions d’Umberto Eco—, de la mateixa manera que tampoc nego que, en si, com a persona nascuda a inicis d’aquest segle, soc un postmodern —renegar d’aquest element seria tan ridícul com oposar-me a la idea de tenir els cabells foscos o els ulls marrons, o de dir-me Pau. Però sí que crec que és important remarcar que, palesament, és perillós privar l’home, encara que sigui a escala social i cultural, de la possibilitat de desenvolupar el seu vessant més espiritual en la presència càlida de Déu, en un context comunitari.
renegar de la Postmodernitat seria tan ridícul com oposar-me a la idea de tenir els ulls marrons o de dir-me Pau
Ara bé, com es diria en qualsevol pel·lícula d’acció (especialment aquelles de diumenge a la tarda): no està tot perdut. La Postmodernitat ens ha intentat vendre, moltíssimes vegades, la idea, de regust nihilistament nietzscheà de la mort de Déu. Ara bé, sovint es tendeix a ometre que el nostre Déu sempre venç la mort i ressuscita. I, certament, sembla que quelcom, després del sotrac pandèmic i especialment entre els joves, comença a canviar.
Permeteu-me que faci un esment al nou àlbum LUX de Rosalía. No soc massa fan de la música actual (a les meves llistes d’Spotify essencialment només hi habiten autors del barroc i el renaixement), però comparteixo l’argument que Sáez exposa al seu assaig Presència d’una Absència: “Rosalía mostra un neguit existencial i alhora una inquietud espiritual, una voluntat explícita d’obertura al Misteri. [...] A diferència dels referents (pseudo) religiosos, purament kitsch, d’Almodóvar o de Madonna”. A banda de la creació cultural, les darreres dades demoscòpiques, com l’Informe sobre la religiositat de la joventut catalana —elaborat per la Direcció General d'Afers Religiosos—, apunten que si bé és cert que per mor de la secularització hi ha menys joves creients, aquests són molt més practicants. És a dir, sembla que els joves s’allunyen d’aquella religió prêt-à-porter que hem descrit fa uns paràgrafs.
sembla que els joves s’allunyen d’una religió prêt-à-porter
En tot cas, ara mateix tot són incògnites i preguntes obertes (una matèria primera ideal per acostar-se a la trascendència). Qui sap si en propers congressos de la postmodernitat se’n tractaran algunes.
