Tots tenim un passat. Cadascú de nosaltres carrega una motxilla que recull allò que construïm. Aquesta motxilla, però, no és pas nostra. És un complement heretat durant generacions que, sobre les espatlles, han sostingut el pes d’allò que ens fa ser qui som i com som. La motxilla no és una pertinença individual, perquè tots, en certa mesura, i deixant de banda allò que ens separa, carreguem el mateix.
Si ens endinsem en el contingut d’aquest objecte, fent espeleologia cap a la base primordial del sarró, amb molta probabilitat, hi trobarem dos llibres: L’Odissea i la Bíblia. Aquestes dues obres representen les dues grans fonts de les quals hem begut: Grècia i Jerusalem, l’herència clàssica i la tradició judeocristiana, l’home que busca el seu lloc en el món i l’home que pregunta pel sentit últim de la seva existència. I potser no hi ha res que encarni aquesta doble herència en la cultura catalana com la sublim mà de Carles Riba.
El 23 de setembre, quan recordem cada any el seu naixement, convé tornar a mirar-lo no només com el gran poeta, hel·lenista i traductor, sinó com un dels grans constructors de la nostra tradició cultural. Riba va entendre que una cultura no es construeix començant de zero, sinó carregant una motxilla. I que la feina de l'intel·lectual consisteix, en bona part, a rebre allò que altres han rebut abans, transformar-ho i tornar-ho a lliurar a les generacions que venen.
El mateix poeta que dona una veu catalana a Ulisses dona també una veu catalana al cantor bíblic que salmeja a l'amor i a Déu
Riba va traduir dues vegades, en sentit substancial, l’Odissea d’Homer, les dues amb la destresa d’un orfebre: la primera versió va aparèixer el 1919 i la segona, profundament refosa, el 1947-1948, amb una edició comercial posterior el 1953. La darrera versió és la que es convertiria en la traducció canònica de l’obra homèrica en català.
Però abans de convertir-se definitivament en el traductor d’Homer, Riba ja havia posat la seva llengua al servei d’un altre dels pilars que sustenten el temple regi de la nostra cultura. El 1918 va publicar les seves versions del Càntic dels Càntics i del llibre de Rut. Més endavant, aquestes traduccions van ser incorporades a la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana: Rut el 1930 i el Càntic dels Càntics el 1948.
És una coincidència cronològica que diu molt més del que sembla. El mateix poeta que dona una veu catalana a Ulisses dona també una veu catalana al cantor que salmeja a l'amor i a Déu. El mateix escriptor que rescata de l'antiguitat grega el viatge de retorn a Ítaca entra en contacte amb els textos que han configurat durant segles la concepció religiosa d'Occident.
una de les grans virtuts de Riba és la capacitat de fer dialogar Atenes i jerusalem sense haver de renunciar a cap de les dues
No són textos religiosos en el mateix sentit. L'Odissea pertany a un món politeista, mític i heroic; la Bíblia, a una tradició revelada que acabarà essent fonamental per al judaisme i el cristianisme. Però tots dos llibres parlen, cadascun a la seva manera, de l'home davant d'allò que el transcendeix. Ulisses navega sota la mirada dels déus i busca el retorn a casa. La Bíblia pregunta per l'origen, el sentit, la fidelitat, el sofriment, l'amor, la culpa, l'esperança i la relació entre l'home i Déu. Riba va comprendre que aquesta doble herència no s'havia de triar, com qui decideix vestir de blanc o de negre. Es podia habitar. Tal volta una de les grans virtuts de Riba és la capacitat de fer dialogar Atenes i Jerusalem sense haver de renunciar a cap de les dues.
El Riba que en les Elegies de Bierville canta a Súnion o a Salamina i rememora el seu passat clàssic, no és un Riba aliè al de l’Esbós de Tres Oratoris, on el poeta dialoga amb el fill pròdig, Llàtzer el ressucitat o els tres Reis de l’Orient. La Bíblia no és per a Riba un repertori d'imatges que es puguin utilitzar poèticament. Forma part del seu pensament i de la seva experiència espiritual. Un pensament, però, que no rebutja la bellesa dels marbres del pentèlic. Seria absurd empobrir la nostra pell tot renunciant a les capes que formen la dermis.
La Bíblia no és per a Riba un repertori d'imatges que es puguin utilitzar poèticament. Forma part del seu pensament i de la seva experiència espiritual
Però, a què ve aquesta defensa de Riba? D’on surt aquesta apologia cap a la seva obra? Hi ha un detall que ens donarà la reposta a aquestes qüestions: Riba ho feia tot per amor. En les seves darreres voluntats va deixar escrit que a la tomba que compartiria amb Clementina Arderiu hi volia les paraules de sant Pau que havien estat, per a tots dos, "divisa, guia i conhort": "L'amor no cau mai", de la Primera carta als Corintis. Va demanar que hi figurés en grec. Podríem pensar que es tracta d’una darrera llicència poètica, però, en realitat, aquest verset de l’apòstol dels gentils és gairebé un programa vital.
Riba havia escrit a Carles Cardó, el 1942, que sense la caritat —l'amor— no hi havia “salvació personal ni col·lectiva”, i confessava tenir clavades al cor les paraules de sant Pau: "L'amor no cau mai". Aquí apareix una paraula fonamental: “col·lectiva”.
Perquè l'amor de què parla Riba no és només una experiència íntima. És també una manera d'entendre la cultura. Escriure, traduir, educar, conservar una llengua, reconstruir una tradició: tot això pot ser una forma de servei, de regust fortament cristià. El poeta no treballa només per a ell. Treballa perquè allò que ha rebut no mori amb ell. Aquesta és la gran motxilla.
La motxilla, però, pesa. Pesa perquè dins hi ha segles, mil·lènis. Hi ha Homer i hi ha els evangelis. Hi ha Atenes i Jerusalem. Hi ha el grec i l'hebreu. Hi ha sant Pau i sant Agustí. Hi ha la tradició literària catalana i els qui abans que nosaltres van treballar perquè aquesta tradició no desaparegués. Riba va carregar bona part d'aquest pes durant tota la seva vida. I no el va carregar per deixar-lo on l'havia trobat. El va carregar per fer-lo arribar més lluny.
Aquesta és, al meu entendre, la dimensió més profunda de la seva aportació. Riba no només va escriure i traduir al català: va ajudar a construir les condicions culturals perquè la literatura catalana, tot i l’exili, pogués existir com una literatura amb memòria, amb ambició i amb consciència de formar part d'una tradició universal.
Hauríem de recordar Un home que va entendre que estimar una cultura significa també assumir-ne el pes, estudiar-la, traduir-la, discutir-la i transmetre-la
Per això el 23 de setembre no hauríem de recordar només el naixement d'un gran poeta. Hauríem de recordar un mestre. Un home que va entendre que estimar una cultura significa també assumir-ne el pes, estudiar-la, traduir-la, discutir-la i transmetre-la. Riba és, en aquest sentit, un dels grans tòtems de la nostra cultura. No perquè sigui intocable, sinó perquè sota la seva obra hi ha una idea exigent de què significa ser cultura: rebre, transformar i donar.
I potser avui, quan la motxilla cultural que hem rebut sembla sovint massa pesada o massa antiga, desfassada, ens convé tornar a obrir-la. Mirar què hi ha dins. Reconèixer-ne els noms. Tornar a llegir Homer. Tornar a la Bíblia. Tornar a preguntar-nos què ens han deixat els qui ens han precedit. I, sobretot, tornar a Carles Riba. Jo com cada any, tal com faig per Sant Jordi i pel seu natalici, visitaré la seva tomba.
Perquè potser recordar-lo és també recordar que nosaltres no comencem avui. Que som hereus. Que portem alguna cosa a les espatlles. I que la nostra responsabilitat és que aquesta herència no s'acabi amb nosaltres. Ell mateix, de molt jove, va deixar-nos escrit que en llegir cadascun dels seus versos, ell retornaria en nosaltres, i, amb certesa, ens ajudaria a carregar el pes:
“Així transfigurat en ma paraula, jo
reviuré vora teu, oh inconegut,
com si m’haguessis estimat en flor”
Persones
Temàtica
Grups
