L’era Trump 2.0 està superant qualsevol expectativa que hi havia el novembre del 2024, abans que el mandatari fos reelegit. L’assalt al Capitoli ja va deixar clar que les línies vermelles, en un país com els Estats Units, s’estaven difuminant a marxes forçades, i que allò que Steven Levitsky i Daniel Ziblatt advertien a Cómo mueren las democracias (les democràcies no solen morir amb un cop sec, sinó amb una degradació progressiva de les pràctiques que les sostenen), amb el cas estatunidenc al centre, no era un relat distòpic improbable, sinó una realitat cada cop més tangible i esfereïdora.
Abans de la reelecció, alguns analistes ja avisaven que Trump 2.0 no anava de farol; que els contrapesos domèstics, tant dins del Partit Republicà com dins de la seva pròpia Administració, eren cada cop més febles; i que això feia preveure un Trump més desbocat que mai. I, tanmateix, ni aquesta advertència permetia imaginar que el 2025 presenciaríem no només un seguit de decisions domèstiques i internacionals colpidores (Veneçuela n’ha estat la darrera i, per les implicacions internacionals, la més salvatge), sinó sobretot la consolidació d’un estil de xèrif barroer: algú que concep el seu país i el món sencer com un far west particular, on es pot fer i desfer sense pagar-ne el preu (d’un president democràticament escollit com és Gustavo Petro a Colòmbia ha arribat a dir recentment en to amenaçant “he does have to watch his ass”).
Però el més inquietant no és només el catàleg de decisions: és l’estil.
Veneçuela posa de relleu que Trump i el seu entorn, ara mateix, no semblen obeir cap llei, ni interna ni internacional. En pocs mesos, Trump ha accelerat el desgast de les institucions democràtiques del seu país i ha afeblit fins al ridícul el multilateralisme i l’aspiració a una mínima cooperació internacional, just en un moment en què aquesta cooperació és més necessària que mai. Però el més inquietant no és només el catàleg de decisions: és l’estil. Un estil que no apel·la a cap moral ni a cap norma, i que inaugura una nova era caracteritzada per una política obertament desacomplexada. El desacomplexament és, en si mateix, una novetat d’aquest desordre internacional.
Fins ara, encara es preservava una retòrica basada en normes: fins i tot en moments de doble raser, les grans potències i les institucions evocaven un
llenguatge normatiu per delimitar què era, si més no, aspirable i possible. Institucions com la Unió Europea (UE) han fet un ús constant d’aquest marc. De fet, la pèrdua de credibilitat i legitimitat de la UE en regions com l’Àfrica no s’explica per la invocació d’aquest llenguatge; ans al contrari, sovint s’explica per la contradicció entre allò que es deia i allò que veritablement es feia. Moltes vegades, doncs, no era el marc el que fallava: era la coherència.
El desacomplexament s’ha convertit en una retòrica que ven i que convenç aquells que creuen que la conjuntura exigeix liquidar qualsevol idea bonista o ingènua.
Però el moment de transició geopolítica que travessem —amb actors que busquen reposicionar-se en el caos global (uns per por de perdre l’hegemonia, com els Estats Units; altres per consolidar-se, com la Xina; i altres per reclamar el paper que voldrien tenir, com Rússia)— ha propulsat com mai una praxis desacomplexada. En primer lloc, perquè molts d’aquests actors ja no creuen en marcs basats en valors, com els drets humans o la democràcia. En segon lloc, perquè emprar un llenguatge directe —que posa la força, l’interès o el benefici explícitament al centre— sembla que no té cap cost polític; al contrari, sovint dona rèdit. En tercer lloc, perquè el desacomplexament s’ha convertit en una retòrica que ven i que convenç aquells que creuen que la conjuntura exigeix liquidar qualsevol idea bonista o ingènua que, suposadament, ha guiat una manera de fer política ja amortitzada.
La qüestió és si claudicarem davant aquest desacomplexament global o si serem capaços de construir narratives i marcs basats en valors i normes que tinguin la capacitat de seduir una ciutadania que navega l’era Trump 2.0 entre el neguit i la perplexitat. I, sobretot, si ho farem abans que el desacomplexament deixi de ser un estil i esdevingui la nova norma.
