Els irrenunciables del Concili

Aquest mes d'octubre es compleixen els 50 anys de l'inici del Concili Vaticà II. Alguns recordareu el que va ser i va representar per a nosaltres aquella dècada dels anys seixanta. Per a molts van ser temps de treball i progrés econòmic. Per a d'altres van ser els temps del final del colonialisme i del desenvolupament dels pobles. Però, per a l'Església, va ser el temps de la renovació, de la "posada al dia", de "l'aggiornamento" que volia el papa Joan XXIII, el "papa bo", com carinyosament l'anomenava la gent.

Han passat ja 50 anys, però la doctrina i l'esperit del Concili segueixen tenint encara plena validesa. Hi ha qui ara parla, fins i tot, d'uns certs "irrenunciables" del Concili Vaticà II. Uns punts en els quals ja no hi ha possibilitat de tornar enrere. Per això, avui en dia, ens dol que hi hagi persones i moviments cristians que ara posin en qüestió o neguin la validesa, l'esperit i l'actualitat del Concili. Potser, gràcies a aquella empenta dels anys seixanta a la nostra Església ara tenim les comunitats que tenim. Fins el punt que, contra els qui ja voldrien convocar un nou concili, hem de dir que el que més ens cal -ara- es aprofundir en les línies de canvi del Concilia Vaticà II.

Un dels canvis del Concili, per exemple, ha estat la renovació litúrgica: vam passar de la missa d'esquena als fidels i en llatí, a la missa en català o castellà i de cara al poble. Això ens ha donat una possibilitat nova que és "la participació litúrgica", que encara no hem explotat del tot. En Joan Llopis, recentemnt traspassat, com a molt bon liturgista que era, deia que no es podia pensar en una "participació litúrgica" si en els altres àmbits de l'Església no hi havia possibilitats de participació i de decisió. Quanta raó tenia! Pel que fa a la teologia que es desprèn del Concili ara tenim ben clar el concepte d'Església com a "Poble de Déu", com a comunitat de comunitats, formada pels fills i filles de Déu. Donant així molta més importància al sagrament del baptisme com a base i fonament de tots els altres sagraments. Després del Concili, a tots ens ha quedat més clar que en l'Església no hi ha ningú que sigui més important o superior als altres sinó que tots compartim un "sacerdoci comú", una missió comuna, que prové del baptisme, per molt que després tot realitzem serveis diferents a dins de la comunitat cristiana. És gràcies al baptisme que hi ha laics i laiques casats que desenvolupen moltes activitats (catequesi, ajuda als malats, ajuda social...). Però és gràcies al baptisme que tenim capellans i bisbes... i fins i tot un Papa, un batejat.

I també hem guanyat molt amb la manera d'apropar-nos a les altres confessions cristianes, amb l'ecumenisme, que ens ha fet recuperar l'esperit de "germans en la fe" amb les esglésies protestants-evangèliques, amb els ortodoxos i amb els anglicans. Com també hem recuperat una mirada positiva cap al poble jueu, "germans grans en la fe", i cap a totes les altres religions, cultures i tradicions, com a portadores totes de les "llavors de la Paraula de Déu".

Finalment, el Concili, més que canviar la nostra mirada sobre el món, el que més ha volgut canviar és la nostra "relació" amb el món. Coincideix que els qui neguen la validesa del Concili o el seu esperit són els mateixos que ara no volen dialogar amb el món. Els mateixos que proclamen el retorn a una Església tancada, posseïdora de la Veritat i que no accepta cap altre interrogant. No es pot entendre que ara al Sínode de Bisbes a Roma parlin d'una "nova evangelització" quan hi ha sectors de la nostra Església que estan pretesament trencant el diàleg amb el món. Potser hauríem de començar per aquí!