La fe de Rosalía

Benvinguda qualsevol mostra de fe. No anem sobrats. Crec que en un moment o altre, cada personatge públic amb una mica de prestigi s’acaba sentit sortosament obligat a fer referència a la seva visió del món. I tot el que suma a la causa d’una visió del món oberta a la transcendència ha de ser estimat i benvingut. M’agrada com canta Rosalía. No és el meu estil de referència, però es deixa escoltar bé per moltes generacions, boomers inclosos. Forma part d’una moda, benvinguda, de buscar inspiració en el fet religiós. Podríem citar a Madonna, Lady Gaga o el mateix Bad Bunny. 

Tant l’estètica com les músiques i les lletres que acompanyen les actuacions d’aquesta Rosalia més mística tenen l’efecte sorprenent d’emocionar-nos i comunicar-nos una certa presència mística de Jesús i d'un Déu més o menys proper. És clar que la música com a llenguatge de l’ànima funciona. Si deixem anar els sentiments romàntics davant d’una bona cançó d’amor, és obvi que ens sentim més propers al Déu que Rosalía estima interpretant qualsevol dels meravellosos temes de Lux.

És amb la música que els monjos i les monges preguen al Senyor. El gregorià forma part d’aquest misteriós i enigmàtic fenomen de transmissió divina. La pregària monacal conté també silencis, meditacions, lectures de salms i altres textos. Poca reflexió i molta presència de Déu. Ja no és el pur sentiment que aflora, és el camí de la mística ben endreçada, però encara no ha aparegut la raó. Perquè la raó pot fer més mal que bé a la fe. Sobretot si pretenem que la raó ho expliqui tot. La raó juga un paper fonamental en la nostra comprensió del món, però no pot explicar-ho tot perquè està limitada per l’home. Cada vegada que la raó intenta parlar de Déu entra en contradicció amb la seva pròpia essència purament materialista. Amb la raó no es pot escoltar la música de Rosalía ni cap altra música. 

Les fugues de Bach poden semblar el súmmum de la inspiració racional, però per més ordenades que estiguin, només es poden sentir sense el filtre de la mateixa raó. Això no impedeix que per molts científics, defensors en principi del rigor racionalista, la presència de Déu apareix com una epifania quan veuen com està construït el món. Ho podeu llegir amb molta solvència en el llibre publicat recentment Déu, la ciència, les proves, dels científics francesos Bolloré i Bonnassies. Ves per on sentiment i raó poden també convergir en el misteri de Déu. Si per acostar-nos a Déu només ens quedem en el sentiment, o en la raó, ens quedem sense veure el tot. Perquè com diuen els ignasians, cal veure a Déu en totes les coses. I en tots els homes i dones que ens envolten.

Assedegats de Déu, la nostra malmesa civilització occidental que va quedant-se sense capellans, beu d’altres fonts espirituals. Que Rosalía serveixi de trobada amb Déu és una boníssima notícia. Que la música i el sentiment ens vagin acostant a Déu només pot ser una cosa bona. Perquè la relació amb Déu té mil maneres de ser descoberta, però sobretot, milions de maneres més de ser viscuda. No ens podem quedar només amb les cançons, en el sentiment, per més que Rosalía sigui una bona manera de retrobar-nos amb Déu. Hem de deixar-nos colpir pel misteri. No diem mai dos parenostres de la mateixa manera, ni escoltem les cançons de Rosalía amb la mateixa intensitat que la primera vegada. Però sorprenentment, si deixem que la música ens toqui el cor, si fem que la raó ens meravelli, si busquem a Jesús en l’altre, ens sorprendrà com de fàcil resulta transitar pel misteri de Déu. Rosalía deia en una entrevista: “Sento un desig dins meu que sé que aquest món no pot satisfer; potser aquest espai només el pot omplir Déu, si tens la predisposició necessària”. A Lux ha demostrat que Déu va omplir aquest espai.