Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

M’apassionen els llibres i m’agrada passejar per llibreries o biblioteques.  De vegades hi vaig amb una llista de títols, d’altres em deixo seduir: passejo entremig de taulells o prestatges fins que escolto un tímid xiulet que em porta a fixar-me en un llibre amb la certesa que en les seves pàgines trobaré allò que cerco, la resposta que necessiten les meves inacabables preguntes. L’agafo amb cura, en llegeixo la contraportada, n’observo la portada, i l’obro amb cerimònia: miro la lletra, palpo la textura, i fico el nas enmig de les pàgines per amarar-me de l’olor de les tintes i el paper. 
 
El filòsof Ramon Valls, fa uns anys, en una contraportada de La Vanguardia afirmava:«Los librotes tienen la cáscara dura, pero su médula es tierna y perdurable. Los libritos, en cambio, son de cáscara dulce y suave, pero se copian unos a otros y al cabo no dejan nada en el cerebro». Aquests «librotes» de clofolla dura són els que cerco, perquè són capaços d’il·luminar-nos contínuament, segons el moment que vivim, segons el camí espiritual que fem; perquè em qüestionen i em responen, em sotraguegen i m’aquieten, perquè m’ajuden a avançar. Són llibres que em guien perquè qui els escriuen són mestres.
 
En l’escriptura espiritual s’estableix una dinàmica entre qui escriu i qui llegeix. La persona que sent la necessitat de comunicar, busca la manera de fer-ho i quan ho ha aconseguit, diposita allò que ha escrit en mans del lector —i lectora. Aleshores és aquest qui pren el protagonisme, es deixa encisar pel text i si és capaç de sentir un ressò dins seu és que en aquelles línies hi ha quelcom del que està buscant. Sempre entenem en la mesura que hem experimentat. L’esforç de l’autor per expressar allò que per se és inexpressable queda compensat quan el lector sent que  ha posat paraules a les seves intuicions.
 
A aquesta interrelació experiencial se li afegeix encara un matís: l’autor busca la comprensió, però no el reconeixement, perquè té la certesa que allò que escriu és autèntic i no li cal l’aprovació dels altres, però sí la comprensió. I aquesta comprensió és necessària perquè si el lector no comprèn, no ha servit de res l’esforç d’expressar. Tal com diria Teresa de Jesús: «séame alguna ganancia para después de muerta lo que me he cansado en escribir esto, y el gran deseo con que lo he escrito de acertar a decir algo que os dé consuelo».