Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Un dia d’aquests em vaig llevar sense massa bon humor. Mentre baixava caminant per un carrer estret de Gràcia em vaig trobar cara a cara amb un camió que pujava enfilant les rodes damunt l’estreta vorera. Vaig mesurar la distància. Era evident que un dels dos sobrava i que jo tenia preferència. Impertèrrita, vaig seguir caminant  mentre el camioner avançava, resignat a baixar de la vorera així que ens trobéssim. Jo sabia que dues cases més enllà em podria arrecerar i deixar-lo passar. Ell no. I així ho vaig fer. El camioner em va obsequiar amb un somriure que em va alegrar el dia. Jo em vaig recordar de beneir-lo.
 
Beneir significa «desitjar incondicionalment, totalment i sense reserves, el bé il·limitat —per als altres i per als esdeveniments de la vida—, fent-lo sorgir de les deus més profundes i més íntimes del teu ésser». (El arte de bendecir, Sal Terrae, 2000)
 
Ens hem oblidat de beneir i Pierre Pradervand en aquest llibre ens recorda la importància de fer-ho. La benedicció és més antiga que la humanitat: el pare i la mare beneeixen els aliments a taula, els conreus al camp, el fill que neix i la filla que marxa de casa, l’àvia quan mor... Qualsevol moment solemne de la vida necessita una benedicció d’estar per casa, plena de contingut. Però no ens cal una solemnitat per recordar-nos de la importància de beneir; és una de les coses que hauríem de fer tantes vegades al dia com persones ens trobem, sense oblidar les que no veiem i també hi són.  
 
Beneir és descalçar-te davant de l’altre com faries en terra sagrada. Beneir és abraçar el món, és fer-te present com una alenada en cada vida, és vessar-te en cada gest, és acollir amb la mirada aquell que maleiries, és convidar la felicitat perquè reposi en aquell que no troba sentit al seu viure, en el que pateix. Beneir és un art que s’aprèn amb la pràctica de la plena presència, lluny dels pensaments que ens ocupen i ens preocupen. És una incessant pregària silenciosa, un mantra,  una donació que et converteix en  testimoni d’excepció de la sobreabundància de la vida.