Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

L’estiu és un temps de sopars a la fresca i de llargues sobretaules. No hi ha pressa, i la calor convida a alentir els costums. Quan parlo de taula sempre penso en la pel·lícula Antonia’s Line de Marleen Gorris, guanyadora d’un òscar a la millor pel·lícula estrangera l’any 1996.
 
Hi ha una cosa que em fascina de la pel·lícula i és el que jo anomeno «la taula de l’Antònia». Aquesta taula, parada enmig del verd dels prats, acull tothom: familiars, amics i amigues, marginats, exclosos… La figura de l’Antònia representa un matriarcat que, com a tal, defensa la vida, i aquest és el seu únic criteri enfront de la rigidesa de la norma social i religiosa. Les persones que s’hi apleguen són felices perquè, malgrat la seva història, se senten reconegudes.
 
L’Antònia va contra el sentit comú i defensa el seu propi sentir. Mai no pregunta, sempre acull. Tothom hi té cabuda. Ens mostra com la pluralitat enriqueix i en canvi la tan desitjada homogeneïtzació  acaba fastiguejant. L’Antònia, asseguda a taula, s’omple del goig de donar vida.
 
La taula de l’Antònia és per a mi el record del paradís.