Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Massa sovint, quan et dic que «et tolero», t’estic dient que t’aguanto perquè no em queda més remei, no pas que t’accepto tal com ets, amb tot el que això em comporta. Ens hem fet a mida la paraula tolerància i li hem rebaixat el contingut  per ser políticament correctes i aconseguir encabir en el nostre univers tot allò que ens destorba perquè ve de fora. Tenim por al que ens és desconegut i no ens agrada que ens canviïn els costums ni que ens facin sentir que ja no som a casa.
 
Al Centre Heura vam acollir l’any passat un 60% de persones immigrades. Un nou perfil s’afegeix sota el — cada cop més ampli— paraigua de les persones sense llar: el de l’immigrant que viu al carrer; sense papers, sense feina, sense família, sense diners. A la soledat s’hi suma el desconeixement de la llengua, el sentiment de fracàs, l’enyorança i la manca de recursos públics: si no tenen papers, no existeixen;  però segueixen existint, i ja sabem que la ignorància aboca al ressentiment. Reconèixer l’altre i acceptar la diferència és un primer pas per a la integració.
 
Viatjo a èpoques remotes i em pregunto com s’ho feien per viure en harmonia jueus, musulmans i cristians en aquella Catalunya tot just repoblada. Va ser un somni que va durar el que duren els somnis bonics, molt poc, i l’expulsió del país va suposar un despertar violent per a moltes persones que se l’havien fet seu. Al castell de Xàtiva han volgut mantenir la memòria dels seus habitants en record d’aquella multiculturalitat que va enriquir el nostre país. S’hi conserva una petita església cristiana i una mica més amunt, en un racó amb fonts i flors hi ha «l’orador», un petit espai orientat cap a la Meca. Tots dos espais de pregària no van conviure en el temps, però sí que, ara, conviuen en el mateix espai. Em va semblar al·legòric del que actualment tornem a viure.
 

Dissabte passat vam fer la sortida anual d’usuaris i usuàries, voluntaris i voluntàries d’Heura. Per dinar vam fer una paella fantàstica de pollastre i porc per a seixanta persones. I hi havia un únic musulmà que no en podia prendre. Jo —ho haig de reconèixer— en aquell moment hauria tirat pel dret mirant més per l’interès de la majoria, però una de les cuineres em va donar una lliçó: en un racó de la taula li preparava curosament un plat alternatiu que s’havia portat de casa. Aquest detall em va fer recordar l’oratori i l’església, i vaig somriure, convençuda que el camí per trobar-se com a casa comença per posar-se de forma amorosa en el lloc de l’altre.