Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

No aconsegueixo entendre què ens impulsa a anar d’aquí cap allà sense descans així que tenim un parell de dies de festa, i a més tots alhora. És un tic dels habitants de les grans ciutats que, per molt que diguin ―i molts arbres que es plantin―, vivim fora del nostre hàbitat natural. A pagès la gent no es belluga tant, s’esperen que vinguin els de la ciutat per fer uns caleronets ―si es dediquen a això del turisme― i si no, es queden palplantats observant aquest anar i venir freturós.
 
La setmana santa s’ha transformat en un via crucis de cues interminables a les carreteres, de carregar el pes de maletes per aeroports i estacions, de visitar sense descans «monuments» per les ciutats del món; tot plegat un autèntic calvari que es converteix en Pasqua amb el retorn a la llar, on no podem deixar d’enyorar allò que s’ha fet tan curt i preguntar-nos si realment estem on volem estar, si hem trobat el nostre lloc en el món.
 
Aquests dies he caminat sota la pluja i el sol ―moltes estones en silenci, d’altres en companyia―, fins arribar a l’esclat de la nit de Pasqua. M’he sentit, això sí, més a prop dels caminaires d’Emaús que del divendres sant, i no he deixat de preguntar-me per què no podem parar mai quiets, què ens mou a estar sempre en camí, sempre a la recerca. He enyorat els ulls del pastor que contempla el pas de les hores fet paisatge.
 
Avui és dilluns de pasqua. Tot s’aquieta i tot recomença amb una primavera que a força de regar-la ens esclata de verd entre els dits. Mentre sento les campanes del monestir, em pregunto si mai trobaré el meu lloc en el món, o si potser ja l’he trobat mentre hi penso, o tanmateix si l’únic lloc és el no-lloc que tinc dins meu: ser qui sóc, viure en plenitud, i estimar fins a la mort de mi mateixa.