Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Entro a la peixateria i em trobo entremig de la conversa de dues senyores: 
—Els primers dies no hi volia anar i li va costar molt acostumar-s’hi, però ara hi va tan feliç. L’altre dia van estar fent un collaret de macarrons.
—A la meva li va passar igual!  
Per l’edat i pel tema, dedueixo que parlen dels néts. Segueixen:
—Noia, sembla mentida. Primer ho vam passar amb els fills i ara ens toca amb els pares.
—I tant, la diferència és no que no fan cap gràcia…
 
Un xic tocada, miro el carrer darrera dels vidres. Els vellets del centre de dia, que hi ha dues cases més amunt, surten a passejar pel barri, sembla que els porten al súper a veure si recorden alguna de les coses que feien quan eren joves i així es distreuen una mica. Caminen lentament, com el reu que acaba els seus dies; la mirada enterbolida per vés a saber quins somnis.
 
Quan em toca el torn, se sent una botzina. Una furgoneta avança pel carrer peatonal i puc llegir el rètol que duu escrit a la planxa: «Esplai per a gent gran». A dins hi ha gent gran amb cara de no saber què hi fan allà dalt, ni aquí baix.
 
Em vénen al cap els padrins de pagès. Amb més de vuitanta anys encara traginen les olles i el bestiar de casa, i també es passen un munt d’hores a la vora del foc, amb les flames ballant-los a les ninetes dels ulls.  Si algú ha llegit «Quan es fa nosa» de Josep Pous i Pagès sap que no és tampoc la panacea, sinó tot al contrari, però si pensem en el pobre vellet tancat en «La caverna» ciutadana de Saramago, no sé que es pitjor. No penso treure cap conclusió. Cadascú s’ho manega com sap, o pot.
 
De retorn cap a casa, amb el peix al cistell, em trobo amb una velleta que tragina soledats dins de la bossa. Porta escrit a les arrugues de la planxa el següent retol: «Un dia o altre s’acaba el temps de viure aquí i d’aquesta manera».