Vés al contingut

Convé subratllar la dedicatòria de la nova encíclica del Papa Francesc, “Fratelli tutti”: “Aquest sant de l’amor fratern (sant Francesc d’Assís), de la senzilllesa i l’alegria, que em va inspirar a escriure l’encíclica “Laudato Si”, torna a motivar-me per dedicar aquesta nova encíclica a la fraternitat i a l’amistat social. Perquè sant Francesc, que se sentia germà del sol, del mar i del vent, se sabia encara més unit als que eren de la seva pròpia carn. Va sembrar la pau arreu i va caminar a la vora dels pobres, dels abandonats, dels malalts, dels descartats, dels últims”.

Per entendre l’encíclica, el contingut de la qual ve sintetitzat en aquesta simple i alhora profunda dedicatòria, convé també senyalar la base antropològica de la que parteix, la dimensió d’obertura, de consciència històrica i social que defineix l’home. La preocupació del Papa es mou a l’entorn de la dialèctica entre tancament i obertura. El capítol primer parla de “Les ombres d’un món tancat”, el tercer del “Pensar i gestar un món obert”, el quart d’un “Cor obert al món”, i arriba al capítol central i més directament interpel.lant per aquells que tenen la responsabilitat de cultivar la fraternitat i l’amistat social, el cinquè, amb “La millor política”. El sisè i el setè conclouen amb una llarga reflexió sobre el “Diàleg i l’amistat social” i sobre els “Camins de reencontre”. Il.luminant-los a tots, el capítol segon, “Un estrany al camí”, consisteix en un ampli comentari de la paràbola del bon samarità, inspiradora del nucli de l’encíclica i punt de contacte del missatge cristià amb el sentit d’obertura de l’home, sigui o no creient.

Entre les poques cites que s’escapen de les referències estrictes de doctrina pròpia, diguem-ne eclesiàstiques, n’hi ha dues de significatives que senyalen la base de la dimensió d’obertura de l’home. Una de Georg Simmel al final del capítol quart: “l’home és el ser fronterer que no té cap frontera” (“Pont i porta” a “L’individu i la llibertat”)). I una altra de Paul Ricoeur al centre del capítol cinquè sobre la dimensió social i política de l’individu: “no hi ha de fet vida privada si no és protegida per un ordre públic, una llar càlida no té initimitat si no és sota la tutela de la legalitat … la justícia social i la ciutadania política” (“Història i veritat”, 1967). Són cites que subratllen el sentit d’obertura antropològica i social en el raonament de l’enciclica, fites en el camí de l’home sense fronteres cap a la justícia social i la ciutadania política.

Es pot senyalar aquesta dimensió antropològica i sentir en el corrent de fons de l’encíclica com un ressò del pensament que a la segona meitat del segle passat relacionava amb el mateix esperit d’obertura algunes reflexions filosòfiques i teològiques, les de la teologia política europea, fonamentalment la de J.Moltmann, i les d’alguns filòsofs marxistes de l’escola de Frankfurt, sobretot E. Bloch. Pot ser que la gravetat de les ombres del nostre món tancat desvetlli la necessitat del retorn a l’esperança a través de la fraternitat i l’obertura social. E. Bloch en la seva obra cabdal, “El principi Esperança” (1.959) definia l’esperança com la més noble qualitat humana en el procés de transformació social sobre la base dels principis de possibilitat i frontera, i del que definia com a “novum”, el real possible del que encara no som conscients. Allà on hi ha religió, deia, també hi ha esperança.

Inspirat en part en la idea filosòfica del l’esperança d’E.Bloc, i en diàleg amb la seva obra, el teòlog protestant J.Moltman va elaborar la seva “Teologia de l’esperança” (1964). Diu aquest teòleg que la forma més adequada de la consciència humana és la consciència utòpico-concreta que no evadeix els conflictes del present sinó que refereix el seu projecte a les contradiccions concretes per superar-les, amb la vista posada en una societat futura plenament humana. La veritable gènesi es troba en el futur cap on ens encaminem superant la negativitat de les condicions presents.

Trobo que la teologia política del Papa Francesc, que veig reflectida en el capítol cinquè de l’encíclica (“La millor política”), té força punts de contacte amb aquesta visió de l’home i de la història. L’home, diu el Papa, ha perdut la seva consciència històrica. Pensa que el sentit de pertinença a un “poble” inclou una categoria mítica de realització, suposa un procés històric lent i difícil cap a un projecte comú bandejant els populismes. La categoria de “poble” és oberta. “Un poble viu, dinàmic i amb futur és el que està permanentment obert a noves síntesis incorporant el diferent”. Per això es permet senyalar els valors, però sobretot els límits de les visions liberals, amb el clar predomini negatiu de l’economia sobre la política.

Pot funcionar el món, es pregunta el Papa, sense política, sense una bona política? I afegiria que també es pregunta si la idea tradicional de la caritat cristiana pot ser suficient per donar raons a l’exigència d’una bona política. Diria que el pensament del Papa trasllada al nucli de “la millor política” la caritat entesa com a fraternitat, l’acció disposada i oberta pensant sobretot en els descartats, els pobres, i a l’ensems subratlla la deficiència d’un concepte de la caritat cristiana tradicional que no té en compte la dimensió política.

Aquesta dialèctica inclou un elogi de la dignitat de la política i de l’acció dels polítics que creuen, com ho feia Ignatieff, en la crida al servei i a la transformació de la societat per millorar-la. “Pensem, deia l’escriptor i polític canadenc Michael Ignatieff, que la política és una crida que ens empeny cap endavant, sempre endavant, com una estrella que ens guia. Aquells de nosaltres que hem respost a la crida sabem que l’èxit o el fracàs importen menys que el fet d’haver respost” (a “Fuego cenizas. Éxito y fracaso en política”).

La política, pensa el Papa, és més noble que les aparences i que totes les formes de marketing i maquillatge mèdiàtics. I continua: “Pensant en el futur les preguntes hauran de ser: per a què?, cap on estic apuntant realment? Després d’uns anys, reflexionant sobre el propi passat la pregunta no serà: quants em van aprovar?, quants em van votar?, quants van tenir una imatge positiva de mi?. Les preguntes potser més doloroses seran: Quant d’amor vaig posar en el meu treball?, en què vaig fer avançar el poble, quina marca vaig deixar en la vida de la societat, quins llaços reals vaig contruir, quines forces positives vaig desencadenar, quanta pau social vaig sembrar, què vaig provocar al lloc que se’m va encomanar? Pepe Mújica, l’estimat president uruguaià, acaba de respondre’ns a aquestes preguntes en el moment de retirar-se: “la política és lluitar per la felicitat de les persones. Triomfar en la vida no és guanyar; guanyar en la vida és aixecar-se i tornar a començar cada vegada que caus”.

Hi ha un concepte molt més ampli i definitori de la caritat que no es redueix a les relacions interpersonals. “Perquè un individu pot ajudar una persona necessitada, però quan s’uneix a altres per generar processos socials de fraternitat i de justícia per a tots, entra en el camp de la més àmplia caritat, la caritat política.” El concepte superior de caritat com a fraternitat entra de ple en la dimensió social i política, es realitza en l’amor polític que supera tota mentalitat individualista. Unida al compromís amb la veritat, aquesta caritat política va molt més enllà del sentimentalisme subjectiu. Hi ha un amor “imperat” en aquells “actes de caritat que impulsen a crear institucions més sanes, regulacions més justes, estructures més solidàries”. ”Si algú ajuda un ancià a creuar un riu, i això és caritat exquisida, el polític li construeix un pont, i això també és caritat. Si algú ajuda un altre amb el menjar, el polític li crea una font de treball i exercita un mode altíssim de caritat que ennobleix la seva acció política “. Per això el Papa pot afirmar amb contundència que “la caritat reuneix la dimensió mítica i la institucional”.

Se superen així les dicotomies caritat-justícia, o peix-canya de pescar. La caritat política s’embeu en els processos socials de fraternitat i justícia, i el peix que es dona fa descobrir que la canya de pescar és l’instrument que n’assegura la pesca. La fraternitat així entesa hauria de ser el cor de l’esperit de la política, ser sempre un amor preferencial pels últims. “No es pot abordar l’escàndol de la pobresa promovent estratègies de contenció que únicament tranquil.litzen i converteixen els pobres en sers domesticats i inofensius. Que n’es de trist veure com darrera de suposades obres altruistes es redueix l’altre a la passivitat!”.

“Fratelli tutti” és una interpel.lació al tradicionalisme cristià parapetat en el malentès de la caritat com a font de satisfacció subjectiva i emocional, i alhora una inerpel.lació als polítics i a l’acció i política i institucional perquè “també en la política hi ha un lloc per estimar amb tendresa”. ”La bona política uneix l’esperança a l’amor, la confiança en les reserves de bé que hi ha, malgrat tot, en el cor del poble”.

Cinto Amat, autor del Quadern d'en Cinto Amat

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.