Vés al contingut

Homília de mossèn Josep Gil per l'11 de Setembre

Catalunya és un territori de la península Ibèrica on, des de l’albada de l’edat mitjana i fins fa tres-cents, hi vivia un poble sobirà que havia format part de la confederació de la Corona d’Aragó. Quan es produí la unió entre Ferran, rei de la confederació, i Isabel, reina de Castella, Catalunya, com la resta dels estats de la confederació, va mantenir la seva estructura política i jurídica de nació sobirana. Això és cert, i la història no pot fer res més que confirmar-ho.

Però també és cert que, des del decrets de Nova Planta de Felip V, Catalunya no solament perdé la seva sobirania nacional (i es convertí en una “província” més del nou estat unificat), sinó que es veié cada vegada més envaïda, en el bon sentit de la paraula, de gent vinguda no solament de fora de la península -Catalunya sempre havia estat un “país de pas”-, sinó principalment de la resta d’Espanya, un fet que, si bé cal sumar positivament a la ja estreta germanor i als intercanvis sovintejats amb la resta de pobles de la península, també produí una presència cada vegada més viva i sovint abassegadora de la cultura de parla castellana. Amb tot, Catalunya, com a país, com a poble i com a nació, mai no ha deixat de fer sentir la seva veu reivindicativa, una veu que en el segle XX ha estat cada vegada més incisiva i sonora.

Davant d’aquest anhel de sobirania, Catalunya es veu contradita per la legislació estatal, i més en concret per la Constitució actualment vigent, que afirma l’existència d’una sola nació, la “nació espanyola”, d’una única sobirania popular, la del “poble espanyol”. El conflicte legal, sempre superable (les lleis, per molt importants que siguin, no tenen el caràcter absolut de la llei divina), ha esdevingut en els darrers mesos conflicte polític, per tal com l’Estat espanyol nega el dret als ciutadans i a les ciutadanes de Catalunya d’expressar el seu punt de vista en aquesta matèria i decidir el seu present i el seu futur.

Negar aquest dret a dir i a decidir és un autèntic greuge a les llibertats nacionals de Catalunya, i no sembla que sigui possible de fer-ho en nom del dret i de la justícia (per bé que recolzi en el dret “positiu”). En aquest sentit, la doctrina social de l’Església no fa res més que confirmar aquest dret “natural”. Més encara, l’Església, que està cridada a viure molt a prop dels pobres i a fer seu el clam dels pobres que lluiten per a deixar de ser-ho, no pot deixar d’estar molt a prop dels pobles políticament pobres i de llur anhel de sobirania. La doctrina social de l’Església, en aquest sentit, no pot fer res més que veure amb bons ulls la consulta del 9-N i a exhortar els seus fidels a participar-hi en consciència i des de l’autèntica llibertat de decisió.

El cert és, però, que Catalunya ha vist créixer, en els darrers temps, un sentiment d’independència respecte a l’Estat i un desig d’esdevenir un Estat independent d’Europa. Aquesta independència, que molts catalans i catalanes anhelen, té el valor d’una secessió i, davant d’aquest anhel, l’Església no pot pronunciar-se amb la mateixa contundència amb què ho faria si es tractés d’un poble ocupat per forces estrangeres. Ni la pau internacional ni el dret fonamental a l’existència de les nacions exigeix necessàriament una sobirania estatal, per bé que quelcom no necessàriament exigit no significa pas que estigui negat o proscrit.

En aquest context, el clam per la independència gairebé majoritari del poble de Catalunya, al marge de ser una reacció comprensible davant els “maltractaments” que ha rebut de l’Estat espanyol -una qüestió, fins a cert punt, discutible-, respon a la convicció que un estat català podria assolir uns nivells competencials, que actualment li són negats i, al mateix temps, podria establir unes relacions més justes i eficaces amb l’estat espanyol i amb la resta d’estats d’Europa i del món sencer.

En qualsevol cas, cal deixar clar que no és el mateix el dret a decidir que el dret a ser independents. Des de la perspectiva de la doctrina social de l’Església, el dret a decidir és un dret que ha de ser respectat per tothom; en canvi el dret a ser independents ha de poder compartir un mateix espai amb el dret a estar units a l’Estat espanyol. En aquest sentit, ni és pecat ser independentista, ni ho és ser unionista.

Josep Gil és teòleg i rector de El Catllar

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.