Vés al contingut

(Ramon Prat) Els cristians del segle XXI som els seguidors de Jesucrist, un home com nosaltres, enqui hi habita en plenitud la tendresa de Déu, vessada al món per mitjà de l’Esperit Sant. En la meva tasca de prevere i de teòleg cristià, he dedicat tota la vida a reflexionar al’entorn d’aquest esdeveniment cimal de la humanitat i en la seva capacitat d’ajudarl’ésser humà a viure amb pau i sentit en mig de les turbulències de la vida.

El punt de partida de la comunitat cristiana universal fou dramàtic. Efectivament, quanl’amor intern de Déu s’encarnà en la persona de Jesús de Natzaret dins la història, ara fados mil anys, els dirigents del Poble de l’Antiga Aliança, que esperaven el Salvador delmón, quan es va encarnar el van perseguir amb la llei de Moisés (que era la constituciórevelada per Déu al Poble d’Israel), el van condemnar i el van executar clavant-lo enuna creu. Tanmateix, aquell fracàs es va transformar en victòria per mitjà de la sevaresurrecció. Aquesta victòria de la força de la veritat sobre la veritat de la força,continua viva dins l’aventura humana, des de la diada de la Pentecosta fins avui. Eldrama inicial del cristianisme, doncs, ens planteja una pregunta sobre el sentit de la llei ila seva relació amb la dignitat humana, el bé comú dels pobles i el projecte de Déusobre la història. Aquest mateix origen de l’Església de Crist, ens pot ajudar a contestarla pregunta sobre el sentit i els límits del dret i de la seva realització política.

La teologia, en el seu objectiu i mètode propis, que brollen del projecte de Déu sobre lahistòria –el model de les benaurances (Mt. 5, 1-12), operatives en les obres demisericòrdia (Mt. 25, 31 – 46), actualitzades en l’ensenyament social de l’Església-- té unrespecte profund per la ciència política i pel dret, perquè Occident és el resultat de la raógrega, el dret romà i l’escala de valors cristians. Per això la llei és necessària, perquè ésuna mediació per articular unes relacions humanes justes i pacificadores, però tot seguithem d’afegir que la llei no és una finalitat en si mateixa, sinó un mitjà, que s’ha d’anaradaptant contínuament a les noves situacions personals i socials que emergeixen dinsdel dinamisme de la història. El mateix Crist ho va proclamar en afirmar que l’home noestà fet pel dissabte (la llei), sinó el dissabte per l’home (Mc. 3, 1-6).

La clau de l’harmonia entre la llei i la dignitat humana consisteix en la pràctica d’unrespecte sincer als drets humans individuals, als drets socials especialment dels mesfebles i marginats, als drets dels pobles, i als drets ecològics de la natura. Tots aquestsdrets es fonamenten en el respecte als drets de Déu sobre la Terra, perquè Déu és elfonament i garant de la dignitat de l’ésser humà, dels pobles i de les futures generacionsque tenen dret a rebre una Terra en condicions i com la Casa Comuna de la humanitat.

Tanmateix, quan aquests límits no son respectats autènticament, la llei esdevé unbumerang que es gira en contra de la mateixa societat. Una imatge plàstica de la diària ens pot ajudar a entendre la grandesa i els límits de l’ús de la llei: L’infantnecessita anar vestit, però quan un nen es fa gran i els pantalons li queden curts, hi hadues solucions: fer uns pantalons nous ajustats a la seva mida, o bé tallar-li la cama.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.