Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sergi d'Assís Gelpí, monjo de Montserrat

Homilia. Dimecres de la Setmana XXII Durant l'any / II (Lc 4, 38-44)

 

Estimats germans i germanes,

fa mig any que parlem cada dia sense excepció del virus que afecta tot el món. Fa un any, una situació com la que s’està vivint ara hauria sonat a ciència ficció, a pel·lícula. I sobretot ens semblava que coses d’aquest estil podien passar a l’Àfrica o a altres zones pobres, però no a nosaltres, a Occident, on teòricament ho teníem tot controlat.

Les reaccions davant de la pandèmia són de tota mena, i ho veiem cada dia: des dels qui viuen amb neguit la possibilitat d’agafar el virus i extremen totes les precaucions possibles, als qui en neguen l’existència o parlen d’un muntatge per tenir la població controlada. Des dels qui usen la mascareta a tot arreu i es freguen les mans amb gel molt sovint, als qui la porten mal posada perquè no sigui dit però en qüestionen l’eficàcia, passant pels qui no prenen cap precaució enlloc perquè no pensen que això els pugui afectar i aquest sembla l’únic paràmetre que els preocupa.

Però tots tots tots tenim un denominador comú: la situació que es viu a nivell mundial no ha deixat indiferent a ningú. Tothom hi reacciona d’una manera o d’una altra: cadascú segons els seus coneixements, el seu caràcter, els seus valors o experiències.

I els cristians, com se suposa que hi hauríem de reaccionar? L’Evangeli d’avui ens parla de malalts, i pot ser bo intentar que les actituds evangèliques posin llum a la resposta que donem.

En aquests mesos, hi ha hagut alguna declaració feta per homes d’Església (diria que desafortunada) destacant que l’única via que ens pot deslliurar de la malaltia és la pregària, com menystenint el valor de la recerca científica. També hi ha hagut els qui, des de fora l’Església (diria que també desafortunadament) han fet mofa que els creients en fem motiu de pregària.

En l’Evangeli, som cridats a pregar com a expressió de la nostra consciència de fills, sabent que pertanyem a una realitat molt més gran que nosaltres, que ens despassa i ens transcendeix. I això no és nou: ja en la prehistòria, l’ésser humà va intuir una certa transcendència que superava de molt allò que estava a les seves mans. Els cristians som cridats a donar gràcies per tot allò que hem rebut, però també a expressar els nostres anhels més profunds i les nostres preocupacions, conscients de les nostres possibilitats i al mateix temps dels límits inherents a la condició humana.

Això no va en contra de la ciència ni en contra de res. És acceptar una dimensió espiritual de la persona, present en totes les cultures del món d’una manera o altra.

Jo diria que en l’Evangeli d’avui hi veiem unes actituds referents no només al transcurs de la malaltia o la dissort, sinó també en referència a després. D’una banda la sogra de Pere, quan ja ha estat curada comença immediatament a servir, que podria ser una forma d’agraïment.

I pel que fa als qui saben les obres que hores abans ha fet Jesús amb els desvalguts, el busquen i es mouen perquè Jesús continuï amb ells. Valoren Jesús i tot el que ell fa, i això els empeny a mobilitzar-se.

Nosaltres sabem que hem rebut la vida com un regal. I igualment com la vida és un do, també n’és la salut. En un context de tanta fragilitat com el que estem vivint, no seria bo que també donem interiorment gràcies pel do de la salut, com ho fem pel do de la vida? No perquè hi hagi un senyor amb barba blanca que, insensible a les misèries humanes, decideixi de manera parcial i injusta qui se salva i qui no. Sinó perquè, conscients que hem rebut la vida com un regal, el sol fet de viure i de tenir salut l’experimentem com un regal immens pel qual donar gràcies cada dia.

I que aquest donar gràcies ens comprometi i ens mogui com ho fan les persones que avui veiem prop de Jesús, i com ho fan tants altres que apareixen al llarg dels Evangelis.

D’aquesta manera, la salut o la no-salut no són realitats deslligades de la nostra vivència religiosa, sinó elements també per ser viscuts des de la nostra fe.

Que Déu ens concedeixi, en la salut o en la malaltia, en la felicitat o en la dissort, de buscar-lo i d’estimar-lo sempre. I que el seu Amor sempre provident ens empenyi a escampar la Pau i el Bé que rebem de l’Evangeli.

Que així sigui.

 

2 de setembre de 2020