Els antecedents del Concili Provincial Tarraconense

Intervenció de mossèn Miquel Barbarà, canonge i exvicari general de l'arquebisbat de Tarragona en la presentació del llibre "Als 25 anys del Concili Provincial Tarraconense" (Text publicat a El Bon Pastor. Febrer 2020)

En primer lloc he d’agrair que m’hàgiu demanat de presentar aquest llibre sobre el Concili Provincial Tarraconense fet amb motiu dels 25 anys de la seva celebració. Cal agrair la iniciativa i la feina feta per Montserrat Coll i Aureli Ortín. Com també agrair a tots els que heu respost a les seves preguntes. Que són més del que sembla. Sobre 201 participants 69 ja han traspassat a la casa del Pare. Per tant la carta s’ha dirigit als 132 restants. Mirat així fredament és com un 50 per cent de respostes. Però tenint en compte que han passat 25 anys, i per les persones que directament coneixem, n’hi ha una bona colla que no estan en condicions de poder respondre. Per tant el percentatge de respostes fetes és molt més alt del que sembla però sense que el puguem quantificar.

Penso que aquest fet de què una colla de participants expressi els seus records, les seves vivències i les seves opinions sobre el Concili en el qual van participar és bo i útil emmarcar-lo en tot un procés de treball de conjunt dels 8, i ara 10, bisbats amb seu a Catalunya. Dic que la meva visió és la d’un procés sinodal que ve de lluny, que va arribar com un fruit madur al Concili i que espero que tingui un bon futur també llunyà en bé dels nostres bisbats.

En aquest sentit és bo que posi unes quantes pinzellades a aquest interessant i de vegades apassionant procés. Penso que és explicitar unes afirmacions molt encertades del Sr. Arquebisbe de Tarragona, Dr. Joan Planellas i del Sr. Cardenal Martínez Sistach. L’un diu que el Concili “no va ser una flor d’estiu” i l’altre diu que “no va néixer com un bolet”.

Fem memòria breument d’alguns antecedents d’aquest procés sinodal que va portar al Concili Provincial Tarraconense.

Tirant molt enrere, abans de la guerra del 1936 va ser un moment florent pels nostres bisbats sota el guiatge del Cardenal Vidal i Barraquer. Després de la guerra tots sabem com va decaure la nostra situació. Però hi va haver grans homes que van servar la memòria, com el Dr. Carles Cardó i el Dr. Joan Viladrich, secretari del Cardenal Vidal i Barraquer, que, tot i el martiri del silenci imposat, no deixaven de comunicar-se i comunicar amb la Santa Seu fins i tot amb pseudònim. El Dr. Viladrich era Don Giovanni. Hi ha una carta de Carles Cardó dels anys 50 que diu que ens volen dividir Catalunya i diu que no és per motius pastorals. Glòria al profeta i pobres executors. Hi va haver grans homes que van servar la memòria històrica i la nostra identitat com, a més dels esmentats, el Dr. Manyà de Tortosa i Mn. Ramon Muntanyola de Tarragona.

Amb la vinguda de l’Arquebisbe Dr. Josep Pont i Gol a la Seu Metropolitana i Primada de Tarragona i el Dr. Ramon Masnou a Vic, les coses van canviar molt i obertament els bisbats catalans van anar treballant de manera conjunta i creixent. L’Arquebisbe Pont i Gol va impulsar la creació o la vitalització de tot una sèrie d’organismes interdiocesans amb el seu coratge que deia “feu, feu” després ja ho reglamentarem. La vida ha d’anar pel davant. Va donar vida a la mateixa Conferència Episcopal Tarraconense que ja havia estat creada l’any 1969 sota la presidència del Cardenal de Arriba y Castro. L’any passat ja va fer 50 anys.

Va aprofitar aquesta realitat com va aprofitar les assemblees promogudes per la Conferència Episcopal Espanyola amb el nom de “Asamblea Conjunta de Obispos y Sacerdotes” que va ser una gran realitat. Als anys1969-1971 hi vam entrar i ens va ser molt útil pel treball conjunt dels bisbats catalans. Els preveres de Tarragona vam decidir entrar-hi suspenent unes reunions que fèiem a Valls – no autoritzades però amb molta assistència – això sí, amb un cert recel, de manera que vam elegir tres representants – Mn. Josep Asens (acs), Mn. Josep Raventós i jo mateix - amb facultats per a tornar a convocar les reunions de Valls si aquella Assemblea no ens convencia. Però aquelles assemblees ens van convèncer i van ser molt útils. En aquell moment hi va haver prohoms dels nostres bisbats que van fer un gran paper com el Dr. Damià Estela de Girona i el mateix Mn. Ballarín de Solsona que durant uns anys va ser Delegat diocesà del Clergat. Malgrat que en aquell moment el bisbat de Solsona va viure situacions de govern molt complicades de manera que un dia l’Arquebisbe Pont i Gol em va dir que s’estava plantejant seriosament si no havia de fer servir les seves facultats de Metropolità per a intervenir al seu bisbat de Solsona.

La "Asamblea Conjunta Obispos-sacerdotes" va ser com un moviment altament renovador amb un enfrontament amb el govern de Franco. El Dr. Pont i Gol de seguida es va adonar de la importància que podia tenir, de manera que essent bisbe de Sogorb-Castelló va acollir una reunió preparat ria de l’organització d’aquesta assemblea. Fins i tot, com que aquí es tardava en entrar-hi, vam anar tres mossens d’incògnit a veure què s’havia acordat a la reunió de Castelló.

Aquesta assemblea sola mereixeria un llarga explicació que ara no podem fer. Vaig ser membre de la 4a ponència. Està tot publicat al volum 328 de la BAC.

Amb aquests factors favorables els anys setanta van ser molt intensos als nostres bisbats i treballàvem junts amb els de les Illes. Van anar prenent importància els organismes interdiocesans amb intensitat de les reunions i dels acords de treball de conjunt, que llavors ja dèiem, que la pastoral de conjunt no és el mateix que el conjunt de la pastoral. Teníem tant clar que havíem de treballar de conjunt i com una unitat pastoral, que fins i tot una ponència que em van demanar per una reunió de tots els bisbats de Conferència Episcopal Espanyola sobre la Secretaria General renovada, que en realitat era un tractat sobre la renovació de les cúries diocesanes, vaig demanar de fer-la junts tots els secretaris dels nostres bisbats. I així va ser. La vàrem presentar a Salamanca amb el títol La Secretaría de la Curia diocesana renovada, el dia 2 de maig de 1981. Teníem clar que s’havia d’aplicar a casa nostra el Concili Vaticà II.

Era el 2on simposi sobre organització de les cúries diocesanes. Hi vam tenir molta incidència i la nostra proposta va servir de model per altres bisbats, per exemple, la divisió en vicaries episcopals territorials i les delegacions i secretariats funcionals tot coordinat per una secretaria general eficient. La primera formulació d’aquesta proposta i que va servir per altres bisbats, la va fer Mn. Josep Gil. No ho dic perquè pensi que hagi de ser així. En aquell moment ens va ser molt útil. L’Arquebisbe Pont i Gol no va tenir mai Vicari General. El Dret Canònic antic no ho exigia i ell volia potenciar els Vicaris Episcopals.

Als anys 1970 i més als anys 1980 va agafar cada cop més força el treball de conjunt dels organismes interdiocesans ben enfortits, com he dit, pel suport de la Conferència Episcopal Tarraconense. Va ser un procés in crescendo que va portar fins a la realització del Concili Provincial. D’aquest període cal subratllar la feina fen feta del Sr. Cardenal Martínez Sistach, llavors Vicari General de Barcelona, i Secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, i de Mn. Joaquim Claver, Secretari pels afers de la CET, que van ser molt fidels a l’Arquebisbe Pont i Gol.

L’any 1978 hi va haver uns actes importants pels nostres bisbats. El Bisbe Joan Martí Alanis i jo mateix vam anar en un viatge secret a Saint Martin-Le-Beau a pactar en nom de l’Episcopat català la manera com es relacionarien l’Església i la Generalitat quan el President Tarradellas tornés a Barcelona. Va ser molt interessant. Ara no puc baixar a detalls. Als anys 70 i 80 moltes persones i institucions van fer la seva aportació a aquest procés sinodal in crescendo de pastoral de conjunt en el marc de la unitat pastoral dels nostres Bisbats. No podem oblidat els prohoms del Monestir de Montserrat, com l’abat Cassià Just, el P. Miquel Estradé (de qui s’escauen els 100 anys del seu naixement), el P. Franquesa, el P. Marc Taixonera, el Cardenal Albareda...i altres, l’abat Maur Esteva de Poblet, i al seu moment, institucions com la Facultat de Teologia, el Centre d’Estudis Pastorals, el Centre de Pastoral Litúrgica i l’Associació Bíblica de Catalunya.

Aquest procés sinodal i de pastoral de conjunt en el marc de la unitat pastoral que ens va portar cap al Concili es va intensificar en els anys 80. Els organismes interdiocesans cada vegada més van prendre consciència de la necessitat d’una pastoral de conjunt dels bisbats de la Tarraconense. I l’organisme que va sobresortir en aquest procés va ser el col·lectiu dels Vicaris Episcopals de Catalunya i les Illes. Durant anys es van fer reunions periòdiques aixecant Actes de les reunions i es van fer aportacions conjuntes, com al Congrés de Cultura Catalana, i es van publicar estudis com un sobre les parròquies sense prevere resident i un llibret sobre el Consell Pastoral Parroquial publicat per l’Abadia de Montserrat el 1987. Vam decidir que hi figurés com a nom principal Mn. Joan Bestard però en realitat és de tots els Vicaris Episcopals amb els vistiplau dels Bisbes.

Mn. Joan Bestard hi va tenir un paper important des de la seva responsabilitat de Secretari de la Comissió Episcopal de Pastoral de la CEE: El 1985 va organitzar un congrés a Madrid sobre evangelització. I el 1988 un altre sobre parròquia evangelitzadora. Un bon grup de preveres i laics hi vam participar activament. I vam tornar més explícitament convençuts que calia fer alguna cosa semblant a les nostres diòcesis sobre l’evangelització a la nostra societat catalana. Pensàvem que aquest havia de ser l’objectiu.

Tot això va ser una bona empenta en el procés creixent de presa de consciència de la necessitat d’un treball de pastoral de conjunt a les nostres diòcesis que jo mateix vaig escriure: sense saber-ho preparàvem el terreny. Tot això està minuciosament explicat a la Miscel•lània Dr. Ramon Torrella Arquebisbat de Tarragona 1993).

El 1985, el 27 de desembre, van fer públic els Bisbes de Catalunya un document importantíssim, Arrels cristianes de Catalunya, que és una manifestació d’una molt important presa de consciència col•lectiva dels nostres Bisbes sobre el nostre país.

El col·lectiu que va liderar tot aquest procés, com ja s’ha expressat, va ser el de Vicaris sobretot de Vicaris Episcopals. I el líder indiscutible de tot aquest procés fins al Concili va ser sens dubte Mn. Joan Batlles, Vicari Episcopal de Barcelona, que sempre va tenir molt clara la importància de Tarragona pel pes hist ric que porta a les espatlles amb més de 160 Concilis Provincials. Tots junts vam fer un bon equip. Els Vicaris Episcopals no vam encertar el nom: parlàvem d’assemblea o de sínode interdiocesà que no existeix, ja que sempre és diocesà, però en el fons volíem dir un concili.

A l’abril del 1989 els Vicaris Episcopals vam tractar dels serveis comuns de les nostres diòcesis afirmant que hem de treballar amb visió de pastoral de conjunt. Es proposava una trobada a Montserrat a la tardor d’aquell any 1989. Al juny del mateix any 1989 en una reunió a Solsona es va formular ben clarament que l’objectiu havia de ser: els reptes de l’evangelització a Catalunya, avui. Uns comissionats dels Vicaris, Mn. Joaquim Brustenga, Mn. Josep M. Boix i jo mateix vam exposar tot aquest projecte als Bisbes reunits al Brull el juliol del mateix 1989. La reunió va fracassar per intervenció d’un dels Bisbes participants. Els Vicaris en vam tornar a tractar el gener de 1990. Ens van comissionar altre cop a Mn. Joaquim Brustenga i a mi per a tornar-ne a tractar amb l’Arquebisbe Torrella. Era el dia 23 de març de 1990. Quan estàvem reunits es va fer públic el nomenament de Ricard M. Carles com a Arquebisbe de Barcelona. Ho vam haver d’ajornar. En vam tornar a tractar a una reunió el 23 de gener de 1991 i a Girona el 17 i 18 de juny del mateix 1991. És important tenir present tot això perquè s’ha informat malament de tot aquest procés, com si només hi hagués hagut una intervenció del Bisbe Deig, i s’ha tergiversat el que van tractar els Bisbes el 17-19 de juliol de 1991 a proposta de l’Arquebisbe Torrella.

El 4 de maig de 1992, a Poblet – Espluga de Francolí, a la trobada de preveres de tots els nostres Bisbats, l’Arquebisbe Torrella anuncià la possibilitat de celebrar un Concili. Aquell dia els capellans esperàvem que s’anunciés alguna cosa important. Al dia següent constituïren una comissió reservada per a discernir sobre aquest possible concili. L’opinió va ser favorable. Ja vam discutir en aquella reunió sobre la manera d’entrar-hi Barcelona, que era Arquebisbat directament depenent de la Santa Seu. Es va complir all de què de Roma ve el que a Roma va. La CET va decidir convocar-lo a la reunió 115ena dels dies 14-16 d’octubre de 1992 i van formar la Secretaria General. El dia 15 a les 11 de la nit em va telefonar l’Arquebisbe demanant-me que acceptés de ser Secretari General Adjunt amb el Bisbe Soler Perdigó. Naturalment que li vaig dir que sí i el dia 2 de novembre de 1992 ja ens vam reunir la Secretaria General amb l’Arquebisbe, i vam redactar el fulletó d’informació titulat: Un concili de les nostres esglésies.

A l’Arquebisbe Torrella el va impactar molt, l’any 1992, la celebració del novè centenari de la restauració de la Seu de Tarragona. El P. Miquel Estradé ens va fer una conferència extraordinària basada en l’Apocalipsi: "Esperit que dius a l’Església de..." en aquest cas Tarragona. Vam suggerir a l’Arquebisbe Torrella que fos la pregunta que interpel·lés tot el treball del Concili i li va agradar: "Esperit què dius a les Esglésies de la Tarraconense?"

El 29 de novembre de 1992, 1er diumenge d’Advent es va proclamar a totes les di cesis l’Edicte d’Indicció, el vam iniciar com en els concilis antics: En nom de la Santíssima i Indivisa Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Amen. Es van celebrar moltes reunions preparatòries. El 24 de febrer de 1993 l’Arquebisbe Torrella signà la presentació del qüestionari sobre possibles temes dirigit a tot el poble de Déu. Vaig ser el responsable de preparar-lo i vaig tenir bones ajudes com la del Dr. Joan Estruch. El van respondre més de 60 mil persones. Els Bisbes ho van decidir per fomentar una ampla participació. Havien tractat de possibles temes i es pot dir que hi va haver coincidència excepte potser en el relleu que es va donar en la consulta a la participació dels laics, homes i dones, en la vida de l’Església. És mentida que no se sabés quins temes tractar. El juliol i agost de 1993 la Secretaria de Tarragona va elaborar les respostes al qüestionari sobre possibles temes. Cal remarcar la feina feta per Mn. Francesc Gallart, la Sra. M. Lluïsa Cisquella (acs), la Sra. Rosalia Gras, Mn. Josep M. Serra i el Sr. Dídac Bertran. Un volum immens de feina. Ens pensàvem que no ho podríem resumir. Però Mn. Antoni M. Oriol Tataret, de Vic, no solament ho va resumir tot sinó que ho va fer amb diferents criteris. Del gener del 1994 fins al juliol es van treballar els documents de l’etapa diocesana de reflexió. Hi van treballar 4.300 grups i hi van participar més de 45.000 persones. A l’agost del 1994 es van elaborar a Tarragona els resultats de l’etapa diocesana de reflexió. Si s’hagués de convocar un altre concili penso que seria bo que no hi hagués cap membre que no hagués participat a les etapes prèvies de preparació, per raons òbvies.

No em puc callar que va ser un Concili “vigilat”. Qui vigilava ho va dir explícitament: "vostè tranquil, a Roma ja saben què se’n pot esperar d’aquest Concili". La guàrdia que el servia a qui servia?

Per ser precisos, el Decret de Clausura no es va signar el 4 de juny, dia de la gran celebració final, sinó el 23 de juny, solemnitat del Sagrat Cor. El vaig poder proclamar solemnement al final de l’ordenació presbiteral de Mn. Norbert Miracle, a Torredembarra, el dia 30 de juny. No puc entrar en la qüestió de la recognitio de Roma. Jo sempre vaig discrepar en això amb l’Arquebisbe Torrella i en vam parlar ell i jo obertament. Jo als meus apunts hi tinc escrit: "li han fallat els amics". I va passar el que va passar i que molts ja sabem.

Per acabar i ser just, ja que he citat moltes persones, crec que he de posar en relleu la tasca d’algunes més i no me’n voldria deixar cap. I, si és així, demano que qui pugui em complementi. Permeteu-me només alguns noms a més dels ja citats: Mn. Francesc Pardo, ara Bisbe de Girona, Mn. Rovira Belloso, Mn. Salvador Pié Ninot i Mn. Juncà de Barcelona. Mn. Jaume Julià, Mn. Esteve Andreu i Mn. Joan Busquets de Girona. Mn. Fèlix Guàrdia (traspassat recentment) i Mn. Joan Torra de Vic. Mn. Ramon Prat de Lleida. Mn. Manuel Guiu i Mn. Ignasi Montraveta de Solsona. El Bisbe Ciuraneta va fer una bona aportació quan va ser Vicari Episcopal de Tortosa. Mn. Ramon Vilardell i Mn. Joan Pujol de la Seu d’Urgell. I l’aportació de Mn. Alfons Boquè i de Mn. Josep Martí Aixalà de Tarragona. De Tarragona hem de subratllar també l’aportació de Mn. Armand Puig, de la Sra. Montserrat Coll, i de la Sra. Maria Magarolas, com ho hauríem de fer d’altres seglars, com del Dr. Joan Estruch, de la Sra. Rosa Deulofeu i de religiosos com la Gna. Cristina Kaufmann i molts altres més.

Espero que amb la brevetat no s’hagi perdut la idea de la visió d’un llarg procés de treball de pastoral de conjunt en el context d’unitat pastoral dels nostres bisbats que ens va portar com un fruit madur al Concili Provincial Tarraconense. Per tant no és veritat que es convoqués amb nocturnitat i traïdoria i sense tenir ni objectiu ni temes a tractar. Ja veieu que la meva visió del Concili és molt positiva i desitjo que el procés continuï en bé de tots.

Per acabar m’atreveixo a suggerir dues coses; que no seguim el defecte tant clerical que cada generació ha de començar de zero. Així no poden progressar les institucions. Progressen amb el “coneixement cumulatiu” o si no cada generació hauria d’inventar el foc i la roda. I en segon lloc hauríem d’aprendre a gestionar millor els conflictes. Sabem més organitzar festes que gestionar conflictes. Tots hi sortiríem guanyant. Així sigui.