Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sovint ens plantegem la vivència que tenim de la fe a partir de l’acció litúrgica. Igualment insistim en les explicacions sobre les diferents parts, els continguts, el llenguatge, els gestos i el sagrament en ell mateix. Malgrat això, sembla que ens falti el sentit que estem cercant i que en definitiva és el que ens fa reunir en comunitat, o de manera individual, per a pregar. No deixa de ser un contrasentit que en les eternes dissertacions sobre la forma de les celebracions litúrgiques s’hi troba moltes vegades a faltar la discussió sobre el sentit últim del que hi celebrem.

Seguint el fil, potser ens adonarem del concepte que, com a cristians, tenim del sagrat i de la vivència que d’aquest en fem. Ho podríem anomenar la mirada sagramental sobre el que estem intentant d’explicar. I aquest sentit, el del sagrat, és el que es percep com absent de la nostra societat, fins i tot, gosaríem dir, entre aquells que no neguen algun tipus de creença o de proximitat amb el cristianisme. Trobem que el viure del segle XXI no convida a aproximar-se a aquest misteri que, en definitiva, no és altre que el misteri de l’home.

Tenim sentit del sagrat? Sentim curiositat, temor, respecte, admiració i ens preguntem per com adorar el sagrat, el transcendent? Quina consciència tenim del sagrat actualment a la catequesi, en la nostra pregària, en la nostra vivència personal de la fe?

La fenomenologia, a partir de Rudolf Otto i Mircea Eliade, principalment, ofereix una aproximació al sentit del sagrat en la religió. Rudolf Otto explica el sagrat a partir del seu propi terme, el numinós, per referir-se al misteri, a allò d’irreductible que hi ha en el fet sagrat i que va més enllà del que és racional i de tot component ètic i moral. No ens ha d’estranyar, doncs, que Otto qüestioni la possibilitat de definir el sagrat sense haver-ne fet experiència. Mircea Eliade, en canvi, partirà de l’oposició entre el sacre i el profà ja des de les societats primitives per, a partir del terme hierofania, explicar la manifestació del sagrat com quelcom que es mostra de manera totalment diferent, oposada, al profà. En la hierofania és on es manifesta el sagrat i fa que una cosa passi a ser una altra cosa sense deixar de ser ella mateixa pel fet d’esdevenir quelcom sagrat.

No és la intenció estendre’ns en consideracions fenomenològiques però sí fer-ne esment per tal de fer alguna aproximació al sagrat en tant que motiu últim i definitiu del que creiem i celebrem com a cristians.

Hem començat l’Advent i l’any litúrgic cristià. És sobretot amb esperança que ens preparem per al naixement del Crist.  Preparar-nos per a la vinguda del Fill de Déu a la terra ens predisposa a totes les actituds que trobem encarnades en cadascun dels personatges del pessebre: l’escolta, el desconcert, l’obediència, la contemplació, el silenci, l’adoració, la lloança. Totes aquestes actituds van ser presents ens els primers testimonis del naixement de Crist. Són actituds, totes elles, que ens acosten de manera individual i comunitària al misteri del sagrat.