Es vol creure i demostrar que al 2026 estem més ben comunicats que no ho hem estat mai. Sembla que ja s’ha aconseguit, si més no per al so i la imatge, que les distàncies siguin inexistents. No obstant això, tot acte presencial, des del menys nombrós fins al més multitudinari, segueix recordant als homes i les dones el sentit de la presencialitat.
Si ens remetem a les trobades de Jesucrist amb la gent, fa més de 2000 anys, ja es percep aquest valor. Com en l’evangeli de la samaritana, son trobades que condueixen un home o una dona fins al seu fons més personal i a la vegada més desconegut o no revelat. És indiferent que l’encontre del Messies sigui amb les multituds, amb els membres d’una família, amb amics o amb homes i dones individualment. És indiferent que l’encontre sigui circumstancial, previst o buscat.
Tant als llibres de l’Antic com en els del Nou Testament, quan hi ha una trobada amb Déu, o amb Jesucrist, la immediatesa es fon en l’amor de Déu, que no assenyala camins, com si d’un geolocalitzador es tractés, però que sí condueix l’home i la dona a una recerca que fins aleshores li pot haver estat desconeguda, inexistent o que podia creure ja acabada. És el que viuen els personatges de la Bíblia que, més enllà de tota immediatesa i superficialitat, esdevenen capaços d’anar cap a quelcom que endevinen molt més gran que ells mateixos.
Moisès ho viu al llibre de l’Èxode, després d’experimentar el desconcert humà quan el profeta se sent qüestionat i abandonat pel poble. “Moisès va clamar al Senyor: Què haig de fer per aquest poble? Acabaran apedregant-me.” (Ex 17, 4)
El Salm 94 recull en un sol verset l’actitud per apropar-se al Senyor: «No enduriu els vostres cors».
La dona samaritana, però, no sembla trobar-se en cap de les dues situacions precedents en l’encontre amb el Mestre. La samaritana no qüestiona Déu directament i no es predisposa per a cap actitud diferent de l’habitual perquè no preveu cap trobada fora de les habituals. La dona samaritana, i molts dels samaritans que després van creure en Jesucrist pel que ella els va dir, passa a considerar secundària la tasca que sovint l’ocupa, i orienta la seva vida cap al que li esdevé definitiu. L’evangeli segons sant Joan planteja tot seguit una escena paral·lela entre Jesús i els deixebles. Aquests s’inquieten per les provisions mentre que Jesucrist els diu que «El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra» (Jn 4, 34)
Aquest és l’encontre que cerca o troba el cristià, amb la presencialitat del Crist que s’esdevé en la pregària, la Paraula i els sagraments.
