Sense el repòs i el descans, les dones i els homes no haurien trobat mai el temps suficient per a les arts, la cultura o el pensament. Potser per a Déu? Suposem que en Déu hi pensem cada dia, semblantment a la manera com Ell ho deu fer en nosaltres.
La Bíblia fa referència al descans del Creador des del segon capítol del llibre del Gènesi: “El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l’obra que havia fet.” (Gn 2,3)
Arribats als mesos de juliol i agost s’imposa, en la nostra societat, el període de descans més llarg de tot l’any. És un període de repòs al qual arribem tant si els mesos que l’han precedit han estat molt com poc productius, tant si han estat bons com si no ho han estat gaire, tant si la nostra activitat prèvia ha estat finalitzada com si no ho ha estat.
El descans del Creador, al qual fa referència el Gènesi, és un descans que no implica inactivitat sinó un descans que es realitza en la contemplació i en la plenitud de l’obra creada: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.” (Gn 1, 31)
El nostre descans podria assemblar-se, igualment, al descans del Creador en tant que pot esdevenir una contemplació diferent de la seva obra. Ja no contemplem la creació enmig de l’activitat o el treball diari sinó enmig d’espais naturals, de ciutats i d’indrets desconeguts, de cultures i països que no són els nostres i enmig de gent diferent. Hi ha qui reposa treballant en la mateixa activitat que fa habitualment però canviant el ritme. Igual com qui descansa quedant-se en el seu medi habitual però alterant les dinàmiques i activitats. Hi ha qui esmerça part del seu període de descans en activitats de lleure adreçades als que tenen el període més llarg d’oci com son els infants i joves. Si Déu reposa, doncs, contemplant la plenitud de la seva Creació, no voldríem nosaltres reposar de cap altra manera que no fos contemplant el que tenim i som, el que ens ha estat donat i el que ens és donat per mitjà dels altres.
El Salm 139 és el de la presència constant del Creador en cadascú de nosaltres, en el nostre treball i en el nostre descans, quan ens n’adonem i quan no ens n’adonem:
Senyor, has penetrat els meus secrets i em coneixes,
tu saps quan m’assec i quan m’aixeco;
descobreixes de lluny estant els meus propòsits,
saps prou bé si camino o si reposo,
et són coneguts tots els meus passos.
Encara no tinc als llavis la paraula,
que tu, Senyor, ja la veus pronunciada.
M’estrenys a banda i banda,
has posat damunt meu la teva mà.
No puc abastar un saber tan admirable;
és tan elevat que no el puc entendre.
On aniria lluny del teu esperit?
On fugiria lluny de la teva presència?
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.