Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sant Albert el Gran, que commemorem avui 15 de novembre, havia explicat de jove no era gaire bon estudiant. Una nit intentà fugir per una escala que hi havia en una paret de l’escola on estudiava. Al capdamunt de l’escala, però, se li aparegué la Mare de Déu que li digué: “Albert, per què en lloc de fugir no em reses a mi perquè sigui Causa de la Saviesa? Si tens fe i confiança en mi, et donaré una memòria prodigiosa. I perquè sàpigues que vaig ser jo qui t’ho va concedir, quan moriràs, oblidaràs tot el que sabies.” Anys abans de morir, a Albert li fallà la memòria mentre feia una classe i perdé l’agudesa de comprensió que havia tingut durant tota una vida de grans i profunds coneixements. Morí al cap de dos anys parlant tranquil·lament amb els seus germans de Colònia, sense haver patit abans cap tipus de malaltia.

Albert visqué entre els anys 1193 i 1280 a Alemanya. Havia nascut a Baviera i ingressà a l’orde dels dominics. El comte de Bollstädt s’enfadà molt en assabentar-se que el seu fill portava l’hàbit de frares mendicants, i el volgué treure per la força de l’orde. Per evitar-ho, els superiors van enviar discretament Albert a un altre convent, el de Colònia, a Alemanya, on hi havia l’escola més important de l’orde, i allà s’aturà tot. Després d’ensenyar a Colònia, Albert passà uns anys a París, que llavors era el centre intel·lectual d’Europa Occidental. Les seves classes es van fer famoses i l’assistència dels estudiants va ser tan gran que va haver d’ensenyar a la plaça pública, que encara ara porta el seu nom. És la plaça Maubert, nom que prové de “Magnus Albert”. Sant Albert romangué a París fins que fou elegit superior provincial d’Alemanya i, per estar constantment present en les comunitats que governava, anava caminant per la regió, suplicant pel camí menjar i allotjament per a la nit.

El 1248, els dominics van obrir una nova Universitat (studia generalia) a Colònia i sant Albert fou nomenat rector. Fins al 1252, va tenir entre els seus deixebles un jove frare anomenat Tomàs d’Aquino. La filosofia, en aquella època, comprenia les principals branques del coneixement humà accessibles a la raó natural: lògica, metafísica, matemàtiques, ètica i ciències naturals. Els escrits de sant Albert, una col·lecció de trenta-vuit volums, contenen obres sobre tots aquests temes, a part dels sermons i dels tractats bíblics i teològics. Alguns autors arriben a dir que Sant Albert va contribuir fins i tot més que Bacon al desenvolupament de la ciència. L’any 1941, el papa Pius XII va fer Albert el Gran patró de tots els estudiants de ciències naturals.

El principal mèrit científic de sant Albert fou, però, l’estudi de la filosofia aristotèlica que l’inspirà per a la distinció entre filosofia i teologia i la conseqüent delimitació entre raó i fe. Va reescriure les obres d’Aristòtil per fer-les acceptables als ulls dels crítics cristians. En aplicar el mètode i els principis aristotèlics a l’estudi de la teologia, va iniciar l’escolàstica, que el seu deixeble, Tomàs d’Aquino, havia de perfeccionar. Sant Albert va ser el principal creador, va posar els fonaments, i sant Tomàs va construir l’edifici escolàstic. Al mateix temps, Sant Albert es mantenia humil i pregava: «Senyor Jesús, demanem la vostra ajuda per no deixar-nos seduir per les vanes paraules temptadores sobre la noblesa de la família, sobre el prestigi de l’Orde, sobre el que la ciència té d’atractiu». Sant Albert es distingí molt pel seu talent pràctic, de manera que fou cridat igualment a molts llocs a resoldre qüestions de tipus administratiu i d’altres. El 1260, el Papa el va ordenar bisbe de la seu de Ratisbona, que, segons li van dir, era “un caos, tant espiritualment com materialment”. Sant Albert va ser bisbe de Ratisbona durant menys de dos anys, va renunciar per poder tornar a l’escriptura i l’ensenyament a Colònia. En aquest breu període va fer molt per solucionar els problemes de la seva diòcesi amb una humilitat i pobresa exemplars.

El 1274, la vigília d’assistir al Concili Ecumènic de Lió, es va assabentar de la mort del seu estimat deixeble, sant Tomàs d’Aquino (es diu que ho va saber per revelació divina). Malgrat aquesta impressió i la seva avançada edat, sant Albert va prendre un paper molt actiu en el Concili i va treballar a consciència per a la trobada amb els grecs, donant suport amb tota la seva influència a la causa de la pau i la reconciliació. Va morir el 15 de novembre de 1280. Havia construït abans la seva pròpia tomba, davant la qual cada dia anava a resar l’Ofici dels Morts.

Sant Albert el Gran és un sant del s. XIII que destacà sobretot per la immensa tasca intel·lectual que dugué a terme amb pobresa i humilitat. Fou un sant capaç de captar la providència de Déu sobre els fets i la gent que l’envoltaren. Un testimoni, encara, per als cristians del segle XXI.