La retribució del cristià

Si hi ha una qüestió davant la qual el cristià sovint no pot més que fer silenci aquesta és la qüestió del mal. La qüestió del mal que hi ha a la humanitat, que fa la humanitat i que pateix la humanitat.

Amb una mirada únicament humana hom pot dir que algú comet el mal per la seva pròpia naturalesa, o bé per les influències humanes que el corrompen i el perverteixen o bé mogut per algun dels instints que el fan actuar d’aquesta manera: la violència, l’egoisme, l’enveja, el fanatisme o la idolatria, posem per cas.

Al Nou Testament, hi ha un moment de la Crucifixió de Jesús al qual fan referència tres dels quatre evangelistes, Mateu, Marc i Lluc. És el moment en què Jesús ja ha estat crucificat i els soldats i les autoritats se’n burlen i l’increpen en veure’l penjat a la creu com un bandoler qualsevol. Son els soldats i les autoritats que li diuen que se salvi Ell mateix, Ell que havia de salvar el poble i que s’anomenava el Messies. Enmig d’aquesta situació té lloc el diàleg entre els dos lladres crucificats a la dreta i a l’esquerra de Jesús. Un dels lladres li retreu el mateix, que si és el Messies se salvi Ell i els salvi a ells dos, els bandolers. L’altre lladre, però, renya el primer perquè no té temor de Déu i sap que ells dos sofreixen la pena per les faltes que han comès mentre que Jesús la sofreix injustament sense haver comès cap falta. És el lladre que només gosa demanar a Jesús que es recordi d’ell quan arribi al seu Regne.

Les expressions de les autoritats, dels soldats, del lladre, sembla que s’adrecin encara molt sovint als cristians i a l’Església. Poden ser arguments a favor de l’ateisme, l’agnosticisme i la increença en general. Qui pot creure en Déu amb totes les desgràcies que pateix la humanitat? Com poden haver-hi innocents condemnats al patiment?

A l’Antic Testament, al Llibre de l’Eclesiastès, Cohèlet, en la seva perspectiva sobre Déu i la vida, es mostra contrari al que en teologia s’anomena “la retribució temporal”, és a dir, al fet que una bona o mala conducta condicioni la vida de l’home i la dona a la terra. En contra del que pot semblar d’entrada, Cohèlet no promou una actitud d’hedonisme o d’escepticisme sinó a tot el contrari. En l’Eclesiastès el seu autor no fa sinó oferir una visió de la vida com a do. La vida oferta com a do i que cal acceptar com a tal i no com a càstig o com a recompensa personal.

Contemplar la vida dels deixebles de Jesús, des dels contemporanis seus fins als nostres dies, és adonar-se que no n’hi ha cap que a canvi de sentir-se i viure com a cristià hagi viscut el que la societat podria considerar un mode de vida còmode i confortable.

La més gran retribució del seguidor de Jesucrist, igual que havia promogut el Llibre de l’Eclesiastès a l’Antic Testament, és la d’una vida rebuda i viscuda com a do. El seguidor de Crist, ja viu, per la fe, el que Jesús, des de la creu, digué al lladre penedit: “T’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís” (Lc 23, 43).