L’home i la dona en la Creació

El Catecisme ens descobreix quin és el testimoni més gran de l’amor de Déu: la Creació. És en la Creació on hi descobrim el Déu que crea per amor i que fa belles i bones totes les coses. La fe il·lumina el que la ciència i la raó ens han descobert dels orígens i gràcies a això anem descobrint el misteri sempre inabastable de Déu.

Són l’home i la dona els que tenen un lloc únic en la Creació en tant que són l’única criatura que ha estat capaç de conèixer i estimar el seu Creador i participar de la seva obra i la seva vida. Això, que d’entrada podríem considerar un privilegi, i certament ho és, comporta, al mateix temps, un gran deure. No un deure imposat, si no el deure del qui sap que no pot viure de cap altra manera que no sigui participant de la Creació amb el Creador. És la crida del cristià que ha tastat l’amor de Déu, que se’n sap fill, i que ha vist que tot el que ha estat creat és bell i bo. A partir d’aquí no ens estranyi que vulguem ser-ne testimonis amb tota la nostra vida.

De quina manera, però, poden l’home i la dona participar de la Creació i de la vida de Déu? Només pel misteri del Verb Encarnat ens és possible conèixer el misteri de l’home. És el que ens anuncia el Pròleg de Sant Joan:

La Llei fou donada per Moisès,
però la gràcia i la veritat
han vingut per Jesucrist.
A Déu, ningú no l'ha vist mai:
el seu Fill únic, que és Déu
i està en el si del Pare,
és qui l'ha revelat. (Jn 1,17-18)

És Déu qui s’ha revelat, per tant, en un home, Jesucrist, que, completant la Llei de Moisès i els profetes, ens ha concedit d’acostar-nos, per la gràcia, a la veritat. És Jesucrist el que ens ha revelat el Pare i és Jesucrist el que no deixa de parlar, amb la seva vida i la seva obra, en l’Evangeli, a l’home i a la dona, perquè puguin descobrir el fi per al qual han estat creats i amb el qual completen l’obra del Creador.

Hi ha cap distinció entre la funció de l’home i la dona en la seva missió creadora? Al Gènesi es pot deduir la diferència respecte de totes les altres criatures, però no entre l’home i la dona: “Déu creà l’home a la seva imatge, el creà a la imatge de Déu; creà l’home i la dona.” (Gn 1, 27). Si des de la seva creació, Déu iguala l’home i la dona en la seva dignitat, també els iguala en la seva missió, ja que per la seva naturalesa, que uneix el món espiritual i el món material, ocupen un lloc únic en la Creació. D’aquesta manera contemplem la missió creadora de l’home i la dona, des de la seva mateixa dignitat i naturalesa i des d’una responsabilitat que tenen per parts iguals. Si hi ha encara, en el nostre temps, situacions en què aquesta mateixa naturalesa i dignitat de l’home i la dona no són respectades ha de ser missió dels cristians de treballar-hi perquè desapareguin les diferències.

La Creació és, per tant, el testimoni més gran de l’amor de Déu i, a la vegada, la que permet a l’home i la dona de testimoniar aquest amor de manera activa. El Pare ho ha revelat en Jesucrist, el Fill que, com a la Paràbola del bon samarità, crida a aturar-se pel camí, a no restar indiferents a res ni a ningú i a correspondre amb la nostra manera de viure al que Déu ens ha concedit primer: participar de la seva obra creadora.