Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Si mai volteu el Santuari del Miracle, el monestir i l’església, hi descobrireu, al costat dels camps, un petit paradís. Asfaltat, però paradís. És un camí que comença amb les vinyes i acaba amb els xiprers, o comença amb els xiprers i acaba amb les vinyes, segons per on l’inicieu.

El paradís al que ens referim està fet d’arbres fruiters, flors, arbusts i plantes aromàtiques i de tota mena. Hi ha ceps, avets, alguna pomera, cirerers, figueres, magraners, llorers i grèvols. A la tardor costen de distingir, però quan floreixen formen un conjunt únic i s’hi coneixen magnòlies, bojacs, algun narcís, rosers, petúnies, tulipes i lliris, entre d’altres.

Sovint, en les Escriptures, els motius vegetals són sinònim de prosperitat, de vida, de favor del Senyor. Ja ho trobem al Gènesi 1, 11-12:

 “Déu digué: -Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra. I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo.”

 O als Llibres dels profetes on, amb uns versets d’Isaïes, els arbres i la vegetació anuncien la renovació del desert:

 En el desert plantaré cedres,

acàcies, murtres i oliveres;

a l'estepa, al costat dels xiprers,

hi faré créixer boixos i savines,

perquè tothom vegi i sàpiga,

s'adoni i comprengui

que ho ha fet la mà del Senyor,

que ho ha creat el Sant d'Israel. (Is 41, 19-20)

Al llibre dels Salms les plantes aromàtiques són emprades per a l’obtenció de perfums:

 “i t'ha ungit, oh déu, amb perfums de festa.

T'impregnen el vestit mirra, àloes i càssies,

des dels palaus de vori t'alegren les arpes.” (Salm 45)

 Al Nou Testament, els evangelistes Mateu, Marc i Lluc es referiran amb la Paràbola del sembrador a l’acollida o no de la Paraula del Regne segons la llavor caigui arran del camí,  en un terreny rocós, enmig dels cards o en terra bona.

I és l’evangelista Joan el que fa de la vinya la viva imatge de la intimitat que estableix el Pare amb els seus deixebles, en el que de vegades s’ha anomenat discurs de comiat, abans del darrer sopar, de Jesús amb els Dotze. El cep i les sarments o el Pare i els cristians. La imatge del cep i les sarments, Jesús i els deixebles, Jesús i els creients, els creients i les obres, és molt gràfica. Ens descriu la unió de Jesús amb el cristià i de Jesús amb el Pare i el fruit en abundància de la unió d’aquests amb els creients i deixebles seus:

  “Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú se separa de mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.” (Jn 15, 4-8)