Les estades en el desert

Un dels signes que assenyalen l’inici de la Quaresma és el desert. L’evangeli de Mateu (Mt 4, 1-11) sobre les temptacions de Jesús en el desert permet de preparar-se durant quaranta dies per a la Pasqua.

Una qüestió diferent son el que anomenem travessies en el desert que, inspirant-se en els termes que apareixen a la Bíblia, defineixen les trajectòries personals dels homes i les dones, tinguin o no tinguin cap creença religiosa. Per als cristians, la travessia pel desert del Poble d’Israel en l’Antic Testament té un significat molt concret. És la fugida d’un poble esclau d’Egipte cap a la llibertat. És la travessia en la qual Déu, per mitjà de Moisès, renova l’Aliança amb el seu poble i és, a la vegada, la travessia en la qual es mostren la fe i les fidelitats i infidelitats del Poble que en algun moment queden materialitzades en la construcció de deus falsos o en les interpel·lacions que el poble fa davant de Jahvé quan se sent abandonat.

Al Nou Testament Jesús passa quaranta dies en el desert. Son els quaranta dies que donen a conèixer, en forma de temptacions, les mancances de tot cristià. En primer lloc, Jesús ha de rebutjar de posar el tenir per davant del ser. I ser no de qualsevol manera sinó mantenint-se a la recerca de Déu. Viure orientat vers Déu evitant que cap qüestió s’interposi entre Jesús i la seva recerca perquè “l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.

Jesús, en l’episodi del desert, està prevenint de fer-se un Déu amb una mesura massa humana. Les comunitats cristianes futures hauran d’evitar que les seves discussions prevalguin per damunt de les seves pregàries. Homes i dones, ja en l’Antic Testament, posaven Déu a prova talment com si la mostra de la seva omnipotència hagués de provenir de l’exigència humana i no de la seva voluntat. De res no ha de servir voler provar Déu: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.

Quina és l’actitud del creient davant de glòries i honors? Per obtenir-los es poden arribar a deixar de banda els principis i propòsits que es creien assumits. Les glòries i honors no omplen més que les recerques que en certs moments poden semblar excessivament feixugues i difícils d’abastar. Déu és un i tot el demés és accessori: “Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol.”

Jesús viu les proves que se li presenten en els quaranta dies de dejuni apartat en el desert. El Poble d’Israel viu les seves proves durant quaranta anys de travessia en el desert. Aquestes proves i vacil·lacions no son noves per als cristians que formaren l’Església en un futur immediat. No son irrellevants per al cristià que sap que els seus deserts i vacil·lacions son necessaris però no definitius. Aquestes proves esdevindran les opcions que preses amb la llibertat del creient i a la llum de l’Evangeli son motiu de creixement en la fe, i de presència d’un major amor de Déu en la vida de tot home i tota dona.

Els quaranta dies que Jesús passà en el desert i que testimonia l’evangelista Mateu no son un esdeveniment intranscendent, i no únicament per les proves que se li presentaren a Jesús, sinó perquè fou “l’Esperit que conduí Jesús al desert”.