Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Tinc encara present el dia que, estant en una cafeteria, vaig poder sentir la conversa de la taula que tenia al costat. Es tractava d’uns joves que parlaven en veu alta i el que recordo és la pregunta que va formular un d’ells: “Digueu-me, expliqueu-me com es pot demostrar que Déu existeix?" La resposta va quedar a l’aire i el mateix que havia formulat la pregunta digué: "és que no es pot demostrar"

Aquest interrogant ressona en molts de nosaltres fins i tot des de la creença que Déu existeix ens adonem que no és gens fàcil parlar-ne, sobretot, si el punt de sortida és la incredulitat. Com parlar de la fe? Com parlar d’aquesta fe?  El mateix Crist dirigeix a l’apòstol Tomàs quan li diu: "Per què m’has vist, has cregut? Sortosos els qui creuran sense veure".

Sovint trobem persones que demanen consell o informació en aquest sentit i podem constatar que, en situacions límit més enllà de la quotidianitat, sorgeix de l’interior de la persona un llenguatge no habitual: el de la pregària. Ens adrecem demanant ajut davant d’allò que ens és insuperable i ens fa sentir indefensos o vulnerables. És el llenguatge del nostre ésser interior, d’aquell racó de la nostra ànima que sovint tenim adormit o ocult.

És cert que per expressar-nos sobre l'existència de Déu, sense ser-ne conscients, recorrem a testimoniatges que són referents per a molts, referents que tenen un reconeixement d’autoritat moral i espiritual. És el cas d'Anthony Bloom, que va ser Metropolita de l’Església russa a Gran Bretanya i Irlanda l'any 1966. Va prendre part activa en treballs ecumènics i va ser membre de l’església russa en el Consell Mundial de les esglésies celebrat a Nova Delhi, en 1961 i a Ginebra el 1966. Va publicar el seu llibre sobre Comenzar a rezar on parla sobre “L’absència de Déu”, tot deixant clar que no es tracta d’una absència “real”, sinó del “sentiment d’absència” que tenim. Quan ens posem davant de Déu i cridem enfront d’un cel buit del que no obtenim resposta, mirem cap a totes les direccions però el trobem. Què hem de pensar davant d’aquesta situació? Ens recorda que la pregària és una trobada i una relació profunda, però explica que una relació no pot ser forçada ni en nosaltres ni en Déu. Bloom no tracta de justificar o explicar que és la pregària a un nivell especulatiu sinó que més aviat assenyala allò del que hem de ser conscients i el que una persona pot fer si desitja pregar.

Es dirigeix al principiant considerant-lo com a igual, perquè aquestes experiències no s'aprenen, quan Déu arriba a nosaltres o nosaltres arribem a Déu en certes circumstàncies excepcionals, perquè les coses sobtadament apareixen en una dimensió que mai no havien percebut, descobrim en el més profund de nosaltres un “espai” on resideix la pregària i d’allà brolla. Quan prenem consciència de l’existència de Déu ens sentim en la seva presència l’adorem i hi parlem.

Ara, recordant aquell jove penso en que parlaria amb ell i li diria que Déu es troba al llindar on l’intel·lecte i la lògica donen pas a la dimensió de la fe, li diria també que si hi confia i fa cap a l'interior del seu cor, trobarà la resposta que esperava: "Digueu-me, expliqueu-me, Déu existeix?"