Sota la volta d'un cel ben blau

He assistit a enterraments a esglésies gòtiques o romàniques, amb unes voltes meravelloses i, sota les quals, centenars d’homes i dones omplien les naus de gom a gom.

He escoltat pregàries plenes de fervor religiós, sentit planys de familiars que ens commovien a tots. Discursos o poemes dedicats als morts que acompanyàvem en el seu últim viatge.

Però potser feia temps que no sentia una emoció més autèntica que la que vam viure aquell matí, 11 de novembre, en l’últim dels carrers de nínxols del Cementiri de Montjuïc. Allà on s’enterren de “beneficència” sense nom i sense marbre, sense vidre i sense decoració als que arriben a la seva última hora amb les mans tan buides com en vida.

Érem cinc persones, dues del seu barri i tres que ens havíem apropat a enterrar a la persona que li volíem donar l’amor autèntic de forma desinteressada i anònima.

Jo feia molts anys que em sentia unida, d’una manera molt especial, a aquella dona de la mateixa edat que jo, a la que vaig conèixer al meu estimat barri del Raval. Ella m’havia introduït en el coneixement d’un món tant llunyà com desconegut per a mi. I dic que m’havia introduït perquè l'única manera d’estimar i de compadir en el sentit més autèntic de la paraula és conèixer. Jesús mateix és el que em va ensenyar: Ell s’apropava a tots, malgrat que el criticaven.

Aquella dona era treballadora del carrer, com elles s’anomenen amb un eufemisme que està lluny d’aquella altra paraula convertida en insult. I, us ho ben asseguro, era l’exemple viu d’aquelles de les que Jesús va dir que ens anirien al davant al Regne del Cel.

Això, aquelles paraules de Jesús, és el que allà dalt, sota la volta més bella que cap arquitecte hagi pogut imaginar, quan esperaven els treballadors amb les seves eines per ficar el fèretre al nínxol de beneficència, li vaig dedicar a la meva entranyable amiga, llegint el capítol 7 de l’Evangeli de Lluc. Ella, en aquell moment, ja estaria davant Jesús, acaronant-li els peus i sense cap fariseu que li critiqués en el seu interior.

Mai aquelles paraules que recull Lluc em va sonar tan autèntiques.

Quan vam acabar la petita “cerimònia” i vam donar permís als enterradors a ficar a la nostra amiga en el nínxol, se’m va acostar un d’ells, un jove d’uns vint anys i escaig, i em va dir:

- He enterrat a molts de beneficència, però mai havia sentit unes paraules com aquestes dedicades a una dona que, en comptes de ser judicada, era recordada amb tant d’estimació. M’ha emocionat.

Aquelles paraules em van fer pensar que la Mari Carme, fins a l’hora de la seva mort, havia fet el bé. Com, fa anys, quan exercia l’ofici i tenia cèntims a l’abast, ajudava a tothom. Fins al punt de compartir els seus "beneficis", entre les que aquell vespre no havien tingut “clients”, per tal d’ajudar-les.

Són aquests detalls que fan possible el que “vagin davant nostre”.