“El germà és com un baluard”

“El germà és com un baluard, com una plaça forta”. Això diu el llibre dels Proverbis, 18-19 i ho va popularitzar un cant de “La voz de Edu Perú”.

A mi sempre m’ha agradat aquest cant. Ho vaig entendre d’una manera especial, quan vaig estar malalta i em vaig sentir completament recolzada i estimada per la meva comunitat. També ho sento en moltes ocasions quan les meves febleses són acceptades i fins i tot estimades, com jo estimo les febleses de les meves germanes.

Però ha estat últimament que he rebut una d’aquelles lliçons que la vida et regala contínuament i que sovint ens passen desapercebudes sense que siguin per a nosaltres un estímul i un goig de germanor.

A Barcelona som diverses comunitats teresianes i, per les raons que tot sabem, el nombre de cada comunitat va disminuint. També, gràcies al fet que la vida s’allarga i que són molt poques les joves, l’activitat de les germanes grans es perllonga cada vegada més, sobretot assistint en el món de la pobresa i la marginació.

Ahir vam invitar a dinar a casa, a una comunitat més petita que la nostra, que som sis germanes. Una estona meravellosa de germanor, d’alegria compartida, de carisma joiós viscut ple de records que s’acumulen a la nostra edat, tot recordant fets i dits que, malgrat que ens hem explicat mil vegades, encara ens fan esclatar en riures sincers.

Aquesta comunitat, molt arrelada en un barri perifèric, està formada per tres germanes. Una d’elles amb Alzheimer des de fa ja vuit anys. Malgrat que “no toca massa”, la seva alegria, la seva bonhomia, les restes d’una intel·ligència privilegiada com ha tingut sempre, i sobretot l’amor i la caritat delicadíssima de les altres dues germanes, ha fet el miracle que sigui feliç. Que també pugui expressar tot el que li passa pel cap amb la senzillesa i fins i tot la gràcia que sempre ha tingut i que conserva amb un sentit de l’humor sovint descabellat però simpatiquíssim.

És el metge que la tracta el que s’admira de la lentitud amb la que progressa la seva malaltia i diu que el secret està en el tracta meravellós de les seves germanes, la cura que hi tenen, el recolzament que es troba en cada moment del dia o de la nit, la pau i l’amor amb que comparteixen les altres dues germanes la seva malaltia.

Sí, veritablement, el germà de veritat és com un baluard, que “em sosté quan jo trontollo, i quan caic, és el que m’aixeca...”