Vés al contingut
viqui-molins-dia-difunts-portada

Aquest dimarts al matí -dia de tots els sants- llegíem aquell text preciós de l’Apocalipsi que recordo em va posar els cabells de punta quan el vaig sentir cantar per primera vegada, ara fa molts anys, a Quico Argüello en una de les seves més precioses creacions de cants religiosos. 

He celebrat la festa amb les meves germanes teresianes: la celebració religiosa –pregària amb les benaurances i l’Eucaristia- i la familiar amb la castanyada tradicional.

Crec que els que em llegeixin, compartiran amb mi la sensació de viure al nostre voltant una tradició importada que no té res a veure amb el sentit que ens agrada viure aquestes dates: la festa de tants sants anònims que hem conegut i que ens han precedit en la vida, anant-se'n a l'eterna abans que nosaltres i deixant-nos petjades d’amor, de valentia, de tendresa o de moltes altres virtuts. I aquella altra data, al dia següent, en la que volem recordar els nostres parents i amics que ens han deixat més recentment i que no volem oblidar en les nostres pregàries, si som creients, o en el nostre record, almenys.

Em rebel·lo amb aquesta moda importada de calaveres, teranyines, aranyes, bruixes, fantasmes i altres símbols que omplen botigues i bars, festes i disfresses.

No em toca aquí parlar extensament del sentit de la castanyada –que té el seu origen a finals del segle XVIII quan en els antics àpats funeraris no se servien més que llegums i fruita seca i els, panets o panellets. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: fins i tot, en torrar les castanyes es passava el Rosari a les famílies.

Sí, potser ens hem oblidat d’aquest sentit religiós, però no estaria malament que, almenys, ens apropem una mica al sentit profund de la celebració en un moment en què tenim tanta gent anònima però real per a evocar.

Els que vam assistir la setmana passada a la plaça de la Catedral a la celebració de record dels nostres germans sense sostre morts durant aquest any; i que hem preparat un funeral solemne a la parròquia de Santa Anna per elles, avui, dia 2; no podem deixar de pensar en aquells “80 batecs de llum” amb els noms i l’edat de tots els que, vivint tan precàriament, ens han deixat. Veritablement, a ells se’ls podia atribuir molt bé les paraules de l’Apocalipsi: eren els que arribaven al cel des de la “gran tribulació”.

Contemplant les edats que han mort aquells 80 homes o dones, hom es queda esgarrifat. Una mitjana que just arriba als 60 anys, molt per sota de la mitjana catalana.

Recuperar el sentit de les tradicions és important. Però més important és viure de tal manera que poguéssim evitar haver de plànyer tantes morts com aquestes. La de la gent sense sostre en una ciutat tan bella i engrescadora com Barcelona. Avui els recordem, sí, com aquells que “venen de la gran tribulació”.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.