Vés al contingut

Comentari a l’evangeli del 2n diumenge d’Advent. A.

El text de Mateu que llegim a l’evangeli d’avui (Mt 3,1-12) està dedicat a presentar la persona de Joan Baptista. Joan formava part del col·lectiu de persones o grups que vivien al marge dels centres de poder. Els seus valors, normes, pràctiques de conducte i estil de vida els desmarcaven de la oficialitat pautada i sovint imposada per les autoritats religioses del judaisme i de l’imperi romà dominant. Formaven part de la societat, però es mantenien en la perifèria. Quedaven al marge del poder religiós i polític del seu temps, si bé sofriren sovint les represàlies d’aquest poders. Jesús compartí amb Joan aquesta marginalitat.

El signe més clar d’aquest marginalitat és el desert. Al marge del distanciament geogràfic que representa el desert, aquest té un significat teològic de doble signe. En positiu el desert és el lloc on Déu es manifesta i dona la Llei a la muntanya del Sinaí (Ex 19,1s), en negatiu és un lloc temible on hi viuen animals perillosos (Dt 8,15). El desert és el lloc on es forgen moviments d’alliberament messiànic (Flavi Josep BelJ. 2,12). Es contraposa com a lloc alternatiu al poderós país d’Egipte (Ex 5,1; 7,16). El territori del Faraó és Egipte, el territori d’Israel és el desert. Joan se’n va al desert perquè és el lloc alternatiu a la poderosa ciutat de Jerusalem i allunyat del centres de poder de l’imperi.

Joan predicava l’adveniment del regne del cel. Donat que s’entenia que el cel és el lloc on habita Déu, regne del cel és equivalent a regne de Déu, expressió que usen Marc i Lluc. La gent que l’escoltava només en coneixia un de regne, el de l’imperi romà. Regne és un tipus d’organització de la societat on el poder d’un de sol determina les formes de relació dels ciutadans amb el poder i entre ells mateixos. L’imperi romà es caracteritzava per afavorir les classes altes de la societat a base de l’explotació i opressió de les classes pobres i baixes sovint amb l’ús despietat de la força. Els valors determinants eren el prestigi social, la riquesa i la moral de trepitja i no et deixis trepitjar. El resultat de tot això era la recerca del prestigi, benefici i poder de les elits governants.

Regne del cels usa el llenguatge imperialista però introdueix una novetat sorprenent: “dels cels” que, com hem dit, és equivalent de “regne de Déu” .Segons aquest, l’existència d’homes i dones es caracteritzarà , per tant, pels valors de l’imperi sinó pels criteris de Déu que trobem ben descrits en el salm 72 que demana pel rei l’exercici d’un poder modèlic basat, com en la reialesa de Déu, en dret i la justícia (Sl 97,2). En ell els humils seran emparats, els pobres salvats, els opressors desfets i abundarà la pau, el benestar i la prosperitat. Els egoismes i injustícies dels poders polítics seran substituïts per la justícia i el dret de Déu tantes vegades proclamats en els salm i pels profetes. Evidentment el regne del cel es converteix en un contrincant i una alternativa al regne imperial i a la llarga seran incompatibles. Només des de la marginalitat es pot predicar el regne dels cels.

“No visqueu refiats pensant que sou fills d’Abraham”. Fariseus i saduceus, tot i que enemistats entre ells, es consideraven els puntals de la religiositat d’Israel. Ells pensen que són fills d’Abraham i com a tals són el poble escollit i són els preferits de Déu (Dt 14,2). Es senten superiors i esgrimeixen aquesta superioritat davant Jesús proclamant-se fills d’Abraham (Jn8) Creuen que tenen garantida la participació en els beneficis de Déu. La preferència per part de Déu no pot fallar perquè Déu no pot deixar de salvar-los hagi sigut quin hagi sigut el seu comportament. La filiació d’Abraham passa per davant les exigències de la Llei, per això, si la incompleixen, la filiació d’Abraham els salvarà. Un exemple molt clar d’aquesta pretensió el trobem en la paràbola de l’home ric i Llàtzer que recull l’evangelista Lluc (16,19-31). Des del sheol l’home ric invoca Abraham i suplica la seva pietat a la que creu tenir-hi dret per ser ell un fill d’Abraham.

Les pretensions dels fariseus i saduceus en qualsevol moment poden quedar esmicolades perquè Déu pot treure fills d’Abraham fins de les pedres. Un toc universalista que posa la mirada en el pagans que entraran a la comunitat cristiana. Es comença a forjar un nou poble messiànic substitutiu del poble messiànic que pretenen ser fariseus i saduceus.

Diumenge 2on d’Advent. 4 de Desembre de 2022.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.