Valent-se de tradicions referents a Joan Baptista, Lluc va elaborar els relats de l’anunci (1,5-25) i el naixement del profeta (1,57-66). Al mateix temps, confeccionà els relats de l’anunci (1,26-38)i el naixement de Jesús (2,1-21). Finalment, a fi d’establir una correlació més estreta entre els relats sobre Joan i Jesús, va afegir el relat de la visita de Maria a Elisabet. El relat consta de dues parts: a) el trobament de Maria i Elisabet i b) la reacció de Maria amb el cant del Magníficat i la conclusió. La primera part del relat és el que llegim a l’evangeli d’aquest diumenge (Lc 1,39-45).
El relat està preparat per la notícia que Lluc dóna de l’embaràs d’Elisabet emfasitzant-ne la intervenció de Déu (1,24-25) i per les paraules de l’àngel adreçades a Maria anunciant l’embaràs d’Elisabet com a garantia de compliment del voler de Déu manifestat en les paraules de l’àngel (1,36).
Des del punt de vista històric el relat no deixa de tenir elements sorprenents. Maria surt de Natzaret per trobar-se amb la seva cosina. Deixa enrere la fèrtil Galilea per endinsar-se en el terreny muntanyós i sec de Judea. Que una noia embarassada emprengui un camí sola, sense Josep i que el recorregut suposi una marxa de 3 o 4 dies no deixa de ser sorprenent. Al perill físic s’hi ha de sumar les males veus que podrien criticar el viatge: se’n va perquè vol amagar l’embaràs als veïns de Natzaret?. Aquesta hipòtesi ha estat sostinguda però aviat perd força quan Lluc dóna notícia del retorn cap a Natzaret en la conclusió del relat (1,56). Hi ha qui diu que Maria obeeix un mandat però de les paraules de l’àngel no se’n desprèn cap ordre de Déu indicant que Maria vagi a Judea i visiti Elisabet.
Un altre enfocament, potser més encertat, és veure que Maria i Elisabet són protagonistes d’unes experiències amb moltes similituds. L’embaràs d’una dona quan ja li ha passat l’edat d’engendrar i el d’una noia que no ha estat amb cap home s’acosten més a un relat fantàstic que a la pura realitat. De tot això se’n dedueix que la intenció de Lluc no és històrica sinó teològica. Vol destacar una situació anòmala compartida, viscuda des de la fe i amb el convenciment que són destinatàries d’una intervenció de Déu que té una finalitat que sobrepassa les seves pròpies històries personals. Maria i Elisabet tenen molt en comú.
Les paraules “Ets beneïda entre totes les dones” recorden les paraules del cant de Dèbora, la profetessa que elogia la gesta de Jael que amb una estaca obre el cap de Sisserà, rei enemic del poble d’Israel (Jt 5,24) i també les paraules d’Ozies que elogia Judit per haver tallat el cap d’Holofernes (Jdt 13,18). Fixem-nos que en tots dos casos hi ha en joc l’alliberament d’Israel. Dins el judaisme de l’època, la importància d’una dona s’apreciava per la categoria dels seus fills. “Beneïda tu” s’adreça a Maria, important per ser portadora de Jesús l’alliberador d’Israel i perquè, com veurem tot seguit, és la mare del Senyor.
“Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar?” És rellevant el reconeixement de Jesús com a Senyor, no figuren en el relat ni el nom de Jesús ni cap títol messiànic. Lluc anticipa les paraules dels deixebles d’Emaús: “Realment el Senyor ha ressuscitat” (24,34) i la proclamació de fe de les primeres comunitats cristianes: “Jesús és el Senyor” (1Co 12,3). A la vegada que Lluc proclama la grandesa de Maria per ser mare del Senyor, també ho fa de la grandesa de Jesús sobre Joan: el qui és realment Senyor no és Joan sinó Jesús.
Diumenge 4rt d'Advent. 23 de Desembre de 2018
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.