Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Una dita de Jesús sobre la fe i la paràbola dels servents inútils ( Lc 17,5-10) les llegim a l'evangeli d'aquest diumenge. La paràbola resulta enigmàtica, desconcertant perquè sembla que Jesús defensi l'esclavitud i xoca amb l'experiència humana que més aviat tendeix a premiar els treballadors fidels. Sembla contradir-se amb Lc 12,24 on Jesús parla d'un amo que es posa a servir el seu criat.

Es pot fer una lectura eclesial de la paràbola. Comparativament la casa és la comunitat, els servents són els ministres o el qui tenen càrrecs en la direcció de la comunitat. El menjar seria l'eucaristia. Segons aquesta interpretació el missatge que es vol transmetre és que els responsables de la comunitat han d'exercir la seva tasca amb cura i fidelitat, han de ser humils i no esperar elogis o recompenses.

Però hi ha un altre possible plantejament. Aquest parteix de considerar què es vol dir quan es parla de "fer allò que està manat". A què es refereix allò manat, quin és el contingut d'aquests manaments? Per l'espiritualitat farisaica, Déu garantia la salvació a qui complís els preceptes de la Llei. Jesús qüestiona aquest plantejament. El compliment de la Llei o de normes i manaments del mateix estil no atorga cap afegit a la situació de l'ésser humà davant Déu. El seguidor de Jesús no té cap dret adquirit. No té cap sentit fer càlculs i especulacions, tot esperant premis i recompenses. Jesús fa veure que si hom es limita a complir el   que està manat, al màxim a què pot aspirar és dir que és un servent que està fent el que havia de fer. Però això queda molt lluny d'una relació amb Déu que permet dir-li Pare. Quan ens adrecem a Déu som fills, no som esclaus.

Jesús demana un plus i això ho podem veure si relacionem la paràbola amb la petició feta a Jesús pels apòstols. Fixem-nos que el text no diu: "Els deixebles digueren a Jesús", sinó "els apòstols digueren al Senyor". La petició té un to eclesial i un llenguatge típic de les comunitats cristianes dels primeres temps. La fe com un gra de mostassa permet lligar la dita amb la paràbola que compara el Regne de Déu amb un gra de mostassa (13,18-19). A partir d'aquí, s'ha d'entendre que la fe que es demana no és una fe conceptual, que serveix per entendre dogmes i enunciats. Es tracta d'una fe operativa, vivencial, permanent i constant, indissolublement vinculada amb la construcció del Regne. Els deixebles enviats, apòstols, veuen que en això de la construcció del Regne no se'n surten, per això demanen: Augmenta'ns la fe.

Marc (11,22-23) i Mateu (21,21) tenen una dita similar, en un context en que Jesús demana als seguidors que preguin. Ells parlen de muntanya, Lluc de morera. La morera és un arbre que per les característiques de les seves arrels costa molt d'arrencar. Sembla que Jesús demani un impossible, però pel qui creu en la utopia del Regne de Déu, no hi ha obstacles insalvables. L'expansió del Regne de Déu demana un salt que vagi més enllà del simple compliment del deure. Demana una fe que permeti fer realitat allò que humanament sembla impossible: moure moreres. Si ens limitem a complir el deure ens trobem en la situació dels qui no tenen prou fe i en això es pot veure el nexe entre la dita i la paràbola. Els criats que només compleixen el manat se'ls titlla d'inútils, perquè de cara la construcció del Regne són inútils els que no van més enllà del pur compliment, no tenen iniciativa, ni creativitat, ni fe en la utopia.  

Diumenge 27 durant l'any  2 d'Octubre de 2016