Vés al contingut

Un nou fragment de la carta als Hebreus (4,14-16) se’ns proposa llegir a la segona lectura d’aquest diumenge. En ell, una vegada més, es parla de l’acció salvadora de Jesús. En el verset de conclusió l’autor invita a acostar-se confiadament al tron de la gràcia (v16). Aquesta expressió pot resultar incòmoda als lectors dels nostres dies, però estudiada en deteniment pot resultar il·luminadora per a la comprensió del passatge que llegim avui.

Al darrere del terme tron s’hi amaga una imatge antropomòrfica de Déu, segons la qual Déu és vist com un gran sobirà, rodejat de la seva cort, poderós i inaccessible. De fet, la imatge recolza en expressions que trobem a l’Antic Testament i que pressuposen la mateixa visió antropomòrfica. “El Senyor manté ferm el seu tron en el cel” (Sl 103,19 i semblant 11,4); “A tu que tens el teu tron al cel alço els meus ulls” (Sl 123,1). Expressió molt útil per imaginar-se els que anaven al tron del gran senyor a demanar favors, però no tenien l’accés fàcil, necessitaven un mitjancer.

Aquest és el paper que la carta als Hebreus atorga a Jesús. La carta – i el text d’avui ho mostra – compara Jesús amb el gran sacerdot (v.14) que oficiava al temple de Jerusalem. Jesús és a la vegada sacerdot i víctima que s’ofereix ell mateix en la seva mort entesa aquesta com un sacrifici. Però el gran sacerdot era també – i aquest és l’aspecte que avui ens interessa- un mitjancer entre el poble i la presencia de Déu, simbolitzada en el lloc santíssim del temple de Jerusalem. El gran sacerdot, el dia de l’expiació, entrava en ell i intercedia pel poble, sobretot pel que fa al perdó dels pecats.

El nom de Jesús i el de Josué tenen en comú l'arrel. A què ve recordar això?. El fer de Jesús i el fer de Josué tenen una semblança. Josué travessant el Jordà va fer entrar el poble d’Israel a la terra promesa. Jesús, en entrar als cels, introdueix a la presència de Déu la humanitat salvada. A aquesta semblança se n’hi i afegeix una altra: la del gran sacerdot que travessant el llindar del santuari entre el lloc santíssim, el cor de la terra promesa, el lloc on Déu ha escollit per habitar-hi (Dt 12,5-11), el lloc on està garantida la presencia de Déu enmig del seu poble ( Ez 43,4). Una experiència comuna que té a veure amb la d’Israel travessant el desert i entrant a la terra promesa.

A els grans reis asseguts als trons no s’hi pot acostar qui vol, és necessària la mediació dels introductors de palau, els ministres o personatges de la cort, propers al rei. Al Déu inaccessible, assegut al seu tron, ens hi acosta el mitjancer Jesús. Però no és un mitjancer qualsevol perquè, un cop en els cels ocupa també un tron al costat del tron mateix de Déu (8,1), convertint-se així en el millor dels mitjancers, el que està en la posició més propera a Déu i,en conseqüència, la capacitat d’intercedir no pot ser superada per ningú altre.

Asseguts als seus trons, els reis escolten súpliques (Sl 123,1)i atorguen privilegis i concedeixen favors. El do de Déu que ens aconsegueix Jesús no és el de la terra promesa i supera el benefici del perdó del dia de l’expiació. El do que aconsegueix Jesús és la gràcia ( per això la carta parla del tron de la gràcia). Joan a l’evangeli dirà: “de la seva plenitud n’hem rebut gràcia sobre gràcia” (1,16) i Pau a la carta als Romans aclareix que la gràcia és el do que ve per un sol home, Jesucrist i que la gràcia, en definitiva, és el do que porta a la vida (5,15 i 21).Quin do hi ha millor que el do de la vida?

Diumenge 29 durant l’any. 18 d’Octubre 2015

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.