Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

En el capítol 4rt de l'evangeli de Joan s'hi poden distingir tres parts: el diàleg de Jesús amb la samaritana (vv. 1-30 i 39-42); el petit discurs dirigit als deixebles (vv. 30-36) i la guarició del fill del funcionari reial (vv. 43-54). A l'evangeli d'avui llegim les dues primeres parts (Jn 4,1-42).

El discurs dels deixebles s'ha anat preparant amb les mencions dels deixebles enmig del diàleg amb la dona (vv.8 i 27). El tema estrella és la missió, descrita aquí amb el símil de la collita: "us he enviat a segar" (v.38). Jesús envia els deixebles i aquestes paraules estan posades al mig del diàleg amb la samaritana i la guarició del fill del funcionari. La dona representa el col·lectiu dels samaritans i el fill del funcionari els pagans. Són dos col·lectius a qui les comunitats representades pels deixebles hauran de portar-hi el missatge de Jesús. Tot i que altres van treballar-hi (v.38) és l'assignatura pendent que està per fer i cal que es faci i s'acabi, per això diu el text que Jesús havia de travessar Samaria (v.4).

El diàleg amb la dona samaritana gira entorn de tres temes: l'aigua com a do de vida (vv. 7-18); el lloc de culte (vv. 19-24.29); la persona de Jesús (vv. 25-26). Al darrere de tots tres temes s'hi amaga la rivalitat entre Jueus i samaritans. La dona esgrimeix la grandesa de Jacob, el patriarca venerat i estimat per les tribus del nord. El que Abraham és pels jueus (Jn 8,33.39), Jacob ho és pels samaritans. El do de Jacob es refereix a una llegenda rabínica segons la qual del pou donat per Jacob, en pujava una tal quantitat d'aigua que desbordava per la seva abundància. La samaritana haurà de canviar l'aigua de Jacob per l'aigua de Jesús.

Els samaritans apartats de les obres del temple de Jerusalem (Esd 4,1-5) pels dirigents de la comunitat postexílica i juntament amb altres rebels a la legislació implantada per Esdres que prohibia els matrimonis amb estrangers van edificar sobre la muntanya de Garizim (situada prop de Sicar, lloc on s'esdevé el diàleg) un temple rival al de Jerusalem. En temps de Jesús ja no existia com a tal, l'any 128 aC. Joan Hircà l'havia derruït. L'enyorança de la samaritana per Garizim ens la mostra tancada en les seves tradicions.

Quan la samaritana parla del messies segurament té al cap el messies que esperaven els samaritans, anomenat Ta' eb que, segons la seva tradició, havia d'explicar els secrets desconeguts fins aleshores. La samaritana culmina un procés creient que de considerar Jesús un jueu (v.9), passa a considerar-lo un profeta (v.19) i acaba reconeixent-lo messies (v.25), tot i que en el text no hi ha una confessió a l'estil de Marta, germana de Llàtzer (Jn 11,27).

El que fa la samaritana és abandonar la gerra, és a dir, deixa enrere el seu passat, els seus marits, es desempallega de les tradicions dels samaritans; se'n va al  poble a dir a la gent que ha trobat Jesús, tal com Felip va a trobar a Natanael (Jn 1,14). És la feina missionera que han de fer les comunitats cristianes i que Jesús demana que facin els deixebles. La samaritana és un contrapunt a l'escepticisme de Nicodem, ella creu i entén el que els deixebles, preocupats només pel menjar, ni entenen ni creuen.

Jesús supera la rivalitat existent entre jueus i samaritans. Ni Jacob ni Abraham, ni Jerusalem ni Garizim. En la superació dels antagonismes Jesús refà la unitat d'un Israel trencat. En les propostes de Jesús hi ha un oferiment universal més enllà del territori d'Israel. "Tots els qui beuen" "els qui adoren". Allò que promet Jesús s'universalitza i no es queda limitat a la samaritana sinó que s'ofereix a tothom més enllà de persones, de llocs i de temps.

Diumenge 3er de Quaresma. 19 de Març de 2017