Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

No són gaires els personatges de l’Antic Testament que s’expliqui com senten la crida de Déu. Aquest és el cas de Samuel de qui llegim fragments del relat de la seva vocació a la primera lectura d’aquest diumenge (1Sa 3,3b-10.19). Aquesta peculiaritat el situa en el col·lectiu de grans personatges de l’Antic Testament; com molts d’ells, Samuel rep el qualificatiu de “servent” talment com Abraham  (Gn 26,24), Moisès (Ex 14,31), Josué (Jt 2,8) David (2Sa 7,26), Salomó (1Re 3,9), Isaïes (Is 20,3), El servent de Senyor (Is 42,1).

Efectivament aquesta singularitat ve marcada pels esdeveniments explicats en el capítol 1 de 1Sa. Naixement prodigiós i dedicació total a Déu a través del vot de nazireu (1,11). Amb tot, l’excel·lència de Samuel ve donada perquè convergeixen en ell tres de les grans institucions que defineixen la identitat del poble d’Israel: la monarquia, la profecia i el sacerdoci.  

Samuel és el darrer dels jutges d’Israel; d’ell es diu: “any rere any anava passant per Betel, Guilgal i Mispà i en tots aquests llocs administrava la justícia” (7,16) però, malgrat aquesta actuació, Samuel intervindrà decisivament en el pas del sistema d’organització política d’Israel a través de tribus a l’establiment de la monarquia. La intervenció de Samuel serà decisiva cara la instauració d’aquesta institució. Intervindrà en l’elecció de Saül com a rei i en la unció del rei David. A més serà qui advertirà de les conseqüències del règim monàrquic (8,11-18) i serà la veu que vetllarà perquè, per damunt de tot, quedi resguardada la sobirania del Senyor, l’únic i veritable rei d’Israel (12,12).  

Aquesta veu és la veu profètica de Samuel. Ell és el noi que sap escoltar la veu de Déu (tal com llegim en el text d’avui) i en virtut d’això es converteix en el transmissor de la veu de Déu. “Tot el que Déu li anuncia es compleix” i “Déu és amb ell” són els signes de la condició profètica reconeguda per tot Israel des de Dan fins a Berxeba que reconeixen Samuel com autèntic profeta del Senyor (3,20). La condició de profeta de Samuel es pot veure també quan apareix enmig d’un grup de profetes en ple deliri profètic (19,20).

Els textos no diuen explícitament que Samuel fos sacerdot, però apareix sacrificant en holocaust un anyell de llet a fi d’aconseguir la victòria sobre els filisteus (7,9). Celebra un sacrifici abans de la unció de Saül com a rei (9,12) i va a casa de Jessé per ungir David com a rei disposat a oferir un sacrifici al Senyor (16,2.5).

De tot el que es diu sobre Samuel ocupa un lloc destacat el relat de la seva vocació. La lectura litúrgica es limita a la crida per part de Déu i la resposta de Samuel, però és interessant veure els antecedents previs que emmarquen el relat. En el capítol 2 es descriu el mal comportament dels sacerdots fill d’Elí (2,12-17.25b) que contrasta amb el creixement en bondat davant de Déu de Samuel (v.26). Un home de Déu anuncia a Elí la decisió del Senyor: “Em triaré un sacerdot fidel que es comportarà segons el desig del meu cor”. La crida de Samuel és, entre altres coses, el compliment d’aquestes paraules del Senyor. La triple crida vol crear una tensió narrativa, un crescendo que esclata amb l’assentiment de Samuel i, de passada, mostra la incapacitat d’Elí per reconèixer a la primera de canvi que qui parla és el Senyor.

Samuel marca un abans i un desprès. Amb ell comença políticament la nova època de la monarquia, purificarà i renovarà l’exercici sacerdotal. Quan es diu que obra les portes del santuari (3,15) vol dir que la paraula del Senyor arribarà a través d’ell a tot el poble. Amb ell l’albada de la profecia guanyarà punts sobre els rituals del sacerdoci. 

Diumenge 2on durant l’any. 17 de Gener de 2021