Vés al contingut

Seguim llegint a les segones lectures d'aquests diumenges fragments de la 1a carta de Pau als corintis. Avui pertoca llegir el tram final del capítol 1er ( 1Co 1,26-31). En els versets anteriors, Pau s'ha encarat als jueus que demanant prodigis i als grecs que cercant saviesa, no accepten la mort en creu de Jesús.

Ara es dirigeix a la comunitat de Corint i la presenta com els qui no són savis, segons els criteris del món, com els qui no són persones influents o de bona família. La comunitat són els que el món té per ignorants, per febles; són els que no compten, els qui el món menysprea, els qui no són res. Aquesta presentació de la comunitat pot fer pensar que els primers grups de cristians estaven formats sobretot per esclaus i gent molt pobre. La gent que arriba tard al sopar del Senyor no són gent rica, no tenen massa temps, han estat treballant tot el dia i per això fan tard, tampoc porten res per menjar (1Co 11,21). Però a la comunitat hi ha també gent rica. Hi ha persones amb prou diners per accedir als tribunals pagans abans que refiar-se del judici que puguin emetre membres entesos de la comunitat (1Co 6,1-8). Àquila i Priscil·la tenen, segons informa el llibre dels Fets del Apòstols, casa a Corint on s'allotja Pau (Ac 18,3) i, sembla ser, que també tenen casa a Roma on s'hi reuneix la comunitat. Crisp, cap de la sinagoga, té un càrrec important, cosa que fa suposar que disposa de diners sinó no tindria aquest càrrec (Ac 18,8; 1Co 1,14). Les comunitats cristianes reflecteixen el que es dona en la societat de l'època: hi ha rics i pobres i, com sempre i arreu, menys dels primers i més dels segons.

La presentació que fa Pau de la comunitat té més de teològic que de sociològic. Fixem-nos amb la repetició reiterada de la paraula "món". Els corintis són ignorants, febles, menyspreables, són els qui no són res als ulls del món. En el Nou Testament el "món" té sempre una connotació negativa que indica un lloc corrupte, antagònic i contrari a Déu; és el lloc sotmès al poders adversos a Déu; és el que no ha reconegut la llum veritable que il·lumina tots els homes (Jn 1,9-10). La feblesa dels corintis s'ha d'entendre des de la perspectiva dels criteris del món, però aquests no són els criteris de Pau ni del Nou Testament.

Els corintis són els que han rebut la crida de Déu. Són els elegits de Déu. Hi ha una certa insistència en el tema de l'elecció. La preferència de Déu pels pobres i desvalguts és molt present tant a l'Antic com en el Nou Testament. L'elecció dels corintis, en tant que comunitat petita, humil i senzilla té el seu símil en l'elecció d'Israel tal com la mostra el Deuteronomi: "El Senyor s'ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d'entre tots els pobles no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres quan, de fet, sou el més petit de tots" (Dt 7,7). La petitesa d'Israel té el seu equivalent en la petitesa teològica dels corintis.

A diferència dels jueus i els grecs que no accepten la mort de Jesús, els corintis "estan en Crist". "En Crist" és una expressió que apareix insistentment en els escrits de Pau. Es basa en una teologia de participació espiritual però real en la vida de Jesús manifestat com a Messies d'Israel. Significa una compenetració total amb la seva vida, el seu patiment, la seva mort i resurrecció. "En Crist" manifesta una comunió absoluta amb Jesús. Viure i ser de Crist comporta rebre l'Esperit i mantenir-se en l'espera de la resurrecció definitiva.

Diumenge 4rt durant l'any 2 de Febrer de 2020

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.