Tard o d'hora, tot arriba

Dues paràboles sobre el creixement del Regne de Déu llegim a l’evangeli d’aquest diumenge (Mc 4,26-34). L’anunci de l’adveniment del Regne de Déu es la tasca a la que Jesús dedica la seva il·lusió els seus esforços, la seva vida. És el nucli central de la seva predicació. L’adveniment del Regne és la seva convicció més profunda i tot el que diu i fa està al servei del Regne de Déu, de tal manera que el Regne és la clau per copsar el sentit que Jesús dóna a la seva vida i per entendre el projecte que comença a Galilea, però que apunta molt més enllà.

Jesús predica l’adveniment del Regne, no es dedica a predicar uns continguts doctrinals religiosos que els oients hauran d’aprendre, entendre i creure; tampoc pretén una renovació que perfeccioni la religiositat d’Israel i, tot i que l’acceptació del Regne comporti un canvi de vida, no pretén instaurar un nou codi de normes i lleis morals. Jesús predica al Regne sense explicar massa que és però sí que diu com s’ha d’acollir, com manifesta la seva presència i qui s’hi acosta i qui no.

L’Antic Testament no parla de Regne de Déu, en tot cas parla de Déu que és rei. Israel en la seva història havia tingut una mala experiència de la reialesa. Desprès de David, el rei ideal, els seus descendents (exceptuant Ezequies i Josies) s’havien abocat a la idolatria, afavorien els poderosos, explotaven els pobres i cometien tota mena d’injustícies; això acabà amb l’exili, allà Israel experimentà l’opressió dels monarques estrangers. Tampoc ajudà en res l’experiència dels domini dels selèucides i, en arribar el temps de Jesús, ens trobem amb el domini dels Herodes i dels romans. De tot plegat en sorgeix el convenciment de que l’únic rei que val la pena és Déu. Els salms expressen molt bé aquest sentiment: “El Senyor és l’Altíssim, el temible, el gran rei de tota la terra” (47,3); “El Senyor és el Déu sobirà, rei de reis per damunt de tots els déus” (95,3).

Jesús es val d’aquest convenciment per anunciar l’adveniment del Regne de Déu, a més d’això cal afegir que estava molt difós entre el poble, segurament atiat pels ensenyaments que s’impartien a les sinagogues, que en un futur una intervenció omnipotent de Déu destruiria el poder del mal i dels enemics opressors d’Israel per crear un nou món on els justos viurien feliços i en pau. Això es veu reflectit en els Salms de Salomó, un escrit fariseu que expressa la confiança en una intervenció de Déu, veritable rei d’Israel que establirà el seu regne per mediació del Messies: “Erigeix-los un rei, un fill de David, ... perquè regni sobre Israel el teu servent. Dóna-li força per trossejar els prínceps injustos, per purificar Jerusalem dels gentils" (SlSal 17,21).

Jesús parlava del Regne de Déu i un regne era el tipus d’organització de la societat que els oients de Jesús coneixien, ara segurament parlaria de democràcia de Déu. El Regne que predica Jesús apareix com a projecte alternatiu a les experiències de reialeses frustrades viscudes pel poble d’Israel. Segurament havia de causar estranyesa sentir que el Regne ja és aquí a uns camperols tenallats pels impostos dels romans, dels Herodes i del Temple.

Amb les paràboles d’avui, Jesús vol posar de manifest que el Regne, malgrat tot, s’imposa. La inicial aparença de fragilitat contrasta amb els espectaculars resultats posteriors. Les paràboles són veu encoratjadora pels qui viuen el neguit de veure que els resultats de la predicació no apareixen amb la velocitat que ells voldrien. El Regne és de Déu, ell és qui fa créixer i l’ofereix a tothom sense distinció, com si fossin ocells que fan niu a les branques crescudes a partir del gra de mostassa.

Diumenge 11é durant l’any. 17 de Juny de 2018