Vés al contingut

Desprès de la llarga lectura de la narració de la passió, el relat de la sepultura de Jesús (Mt 27,57-61) sol passar desapercebut, però té el seu valor en sí mateix. Dins les primeres comunitats cristianes, sorgiren amb força els corrents gnòstics que dubtaven de la realitat de la mort de Jesús, per ells Jesús tan sols morí en aparença, com si fos un muntatge virtual, ara tan de moda. Es tractava, doncs, d’afirmar que la mort de Jesús havia estat ben real, per això Jesús fou enterrat, entrà de ple en el reialme de la mort. A més d'això, narrativament, el relat fa d'enllaç entre els relats de la crucifixió i el de la tomba buida.

Els crucificats més perillosos eren abandonats pels romans per a ser devorats pels animals carronyaires. Si no era aquest el cas, podien permetre que les famílies recollissin el cos i li donessin sepultura. Si ningú no reclamava res, eren enterrats en una fosa comuna destinada als crucificats. Els codis d'honor d'Israel consideraven una desgràcia no ser enterrat (Jr 16,24). Jesús no podia acabar d'un manera similar a la malvada reina Jezabel que no fou enterrada i acabà devorada pels gossos ( 2Re 9,36s). Paradoxalment, el crucificat que tenia tots els números per anar a parar a una fossa comuna, fou enterrat en un sepulcre tallat a la roca, privilegi de reis o de personatges de gran categoria i prestigi social (Is 22,15s). Les comunitats cristianes no volgueren alimentar maledicències que entelessin la dignitat de la persona de Jesús.

Qui feu possible això va ser Josep d'Arimatea. El que, segons Marc, era un membre del sanedrí que esperava el Regne de Déu (15,43), Mateu el fa deixeble de Jesús. El seu nom l'equipara amb Josep, fill de Jacob i Josep el pare de Jesús, tots ells considerats homes justos. Dóna a Jesús la tomba que s'havia fet per a ell. Va saber fer el que no va fer el jove ric: donar als pobres (Jesús crucificat no podia ser més pobre) tot el que tenia i seguir a Jesús (Mt 19,16-24). Posà les seves relacions amb Pilat, el seu passat, i la seva gran il·lusió, la tomba que s'estava construint, el seu futur, al servei de la causa de Jesús. El seu passat i el seu futur queden transformats pel present de la creu. Quan els altres han abandonat (26,56b), ell és el deixeble que es manté fidel fins a la creu.

Maria Magdalena i l'altra Maria, presents al Calvari, a l'enterrament i les primeres d'anar el diumenge al sepulcre. La seva presència crea un enllaç entre els tres relats. Però hi ha més: elles tampoc no han fugit, com fugiren els homes deixebles. Miren, no diuen res, aguanten fermes. Silenci respectuós quan les paraules poden resultar sobreres. D'elles ens ha informat Mateu que “havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut” (27,55). No els hi posa l’etiqueta de deixebles, de fet cap dona, en aquells temps, podia ser deixeble d’un rabí, però elles posseeixen les característiques que defineixen el perfecte deixeble de Jesús: el seguiment i el servei. En un context en que la dona vivia reclosa en l’àmbit privat de la casa i la família, sorprèn saber que unes dones han seguit Jesús des de Galilea, un seguiment físic que implicava viure a la intempèrie i la incertesa, convivint amb un grup d’homes i un líder que no és el seu marit

No han estat cridades al seguiment però elles se l’han pres seriosament. Jesús ja havia advertit que no es pot ser un correcte deixeble sense l’acceptació de la creu, element imprescindible en la construcció del Regne i del seu projecte (Mt 16,21-28). Han pres el protagonisme en el moment decisiu: seguir Jesús acceptant la creu.

Diumenge de Ram. 9 d'Abril de 2017

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.