La paraula Decàpolis prové de dues paraules gregues (deka i polis) que signifiquen “deu ciutats” tot i que, amb el pas del temps, arribarien a ser més de deu. Les ciutats eren Gèrasa, Escitòpolis, Hipos, Gàdara, Pel·la, Filadèlfia, Dion, Canatha, Abila i Damasc. L’agrupament es va fer en virtut de la seva parla, cultura, situació geogràfica i condició política. Tot i que se sol presentar com una lliga de ciutats, cada ciutat funcionava com un estat autònom. La Decàpolis era un centre de cultura grega i romana en una regió d’arrels semítiques. Malgrat ser ciutats grecoromanes hi vivien jueus sotmesos a la tensió de mantenir els costums jueus en un territori hostil; rivalitats, renyines i enfrontaments violents eren freqüents; els grecs enfortiren aquestes ciutats per defensar-se de les incursions jueves i dels bandolers del desert; els romans, per la seva part, estimulaven el creixement de la cultura grega per contrarestar la influència jueva en aquesta regió. Jesús se’n va cap aquest entorn fronterer i conflictiu i ho fa cercant un lloc segur fora tant de la influència d’Herodes com de la pressió i atac conflictiu dels fariseus. Aquest és l’embolcall en el que presenten a Jesús un home sord i mut. Llegim el text que ho explica en l’evangeli d’aquest diumenge (Mc 7, 31-37)
El text no aporta informació suficient per saber si el sord i mut és un pagà o un israelita. Tractant-se d’escoltar i de proclamar tant és si es tracta d’un pagà o un israelita, les distincions són supèrflues. El sord i mut és la persona que viu tancada en ella mateixa perquè ni rep la paraula dels altres ni es comunica. Per què no pensar que Marc s’adreça a aquells membres de les seves comunitats necessitades d’obrir-se a la paraula de Jesús, al seu missatge per passar després a la predicació de l’evangeli?
Hi ha una cosa que fa pensar: si la filla de la dona sirofenícia és guarida tan sols amb la paraula de Jesús, a què ve que per guarir el sord i mut calguin una colla de gestos semblants a la màgia d’un curandero?. Es possible que el text de Marc sigui un ressò de la pràctica cristiana de les seves comunitats. Jesús s’emporta el malalt, es queda amb ell en privat separant-lo de la multitud a fi de mantenir un contacte directe. Es correspon això amb l’etapa de catecumenat en la que els aspirants a ser batejats rebien una formació intensa; el gestos que, a primer cop d’ull poden semblar màgics, remeten a les pràctiques rituals d’iniciació cristiana.
Jesús mira cap al cel, és una forma de dir que s’adreça a Déu, el Pare. Marc vol fer evident que és el poder creador de Déu que actua a través de Jesús. “Ephata” paraula aramea que l’evangelista ha conservat i que vol dir “que s’obri”; que siguin obertes les orelles i la boca del mut, però que sigui oberts també els cels a fi que pugui penetrar el poder alliberador de Déu. “Ephata” es correspon al “que sigui”, “que hi hagi” del relat de la creació de Gènesi (1,3.6.14). Jesús actua com a creador i donador de vida, per això l’admiració de la multitud que proclama “tot ho ha fet bé” es correspon amb el text de Gènesi quan, en acabar l’obra de la creació, el Senyor veié que tot el que havia fet era molt bo.
El sord i mut, pagà jueu o cristià és el símbol d’aquells homes i dones que la societat ha tancat en el seu silenci, en una soledat malalta i els ha barrat tota possibilitat d’escolta i comunicació. El miracle de Jesús allibera les persones, les fa capaces d’escoltar i de rebre i, per tant de comunicar i donar. Jesús vol per tothom la capacitat d’escoltar la seva paraula i comunicar el seu missatge alliberador.
Diumenge 23 durant l’any. 5 de Setembre de 2021
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.