Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’evangeli de Marc s’acabava al verset 8 del capítol 16. Passat un temps, algunes comunitats veieren inapropiat que l’evangeli acabés amb unes dones plenes de por fugint del sepulcre; així doncs, s’afegiren uns versets a fi d’atorgar a l’evangeli de Marc un final – segons aquelles comunitats – més digne. L’autor de l’afegitó s’inspirà en textos ja existents: els acabaments de Mateu (28,16-20), Lluc (24,36-56) i Joan (21). El nou final de Marc parla, doncs, d’aparicions de Jesús ressuscitat, instruccions als deixebles i ascensió al cel. Aquest diumenge, festivitat de l’Ascensió, llegim un fragment d’aquest final (Mc 16,15-20).

La lectura litúrgica comença amb el verset 14 retallat. Omet el retret de Jesús a la duresa de cor dels qui no havien cregut els qui l’havien vist ressuscitat. És la situació en que es poden trobar algunes comunitats del temps present quan llegeixen l’evangeli de Marc.  No han vist Jesús ressuscitat i han de creure en els que han mantingut encès el testimoniatge al llarg del temps. Les comunitats d’ara no posen en dubte la resurrecció de Jesús, però potser, com els que menciona Marc, no creuen en el sentit que no viuen el sacseig, l’impacte, el canvi, el gir que per aquelles primeres comunitats representà el fet que Jesús hagués ressuscitat. Llàstima de l’omissió d’unes paraules que poden ser d’una actualitat indiscutible.

Jesús s’apareix als onze. En Marc no hi ha una recomposició dels dotze apòstols tal com es troba en Lluc (Ac 1,15-26). La recomposició dels dotze podria significar l’intent de refer un nou Israel. De seguida es veu que, en Marc, la bona nova de l’evangeli ha d’escampar-se per tot el món i que els destinataris no són únicament el poble d’Israel, sinó tota la creació ( ktisei). És la mateixa paraula que trobem en la carta als romans quan Pau afirma que “l’univers serà alliberat de l’esclavatge de la corrupció i obtindrà la llibertat” (Rm 8,21). La paraula de l’evangeli predicada és alliberadora.

“Els senyals que acompanyaran als qui hauran cregut” (v.17). Lluc dóna notícia que els apòstols feien molts prodigis i senyals (Ac 2,43; 5,12). Aquí Marc especifica  quins són aquests senyals: treure dimonis,parlar llenguatges estranys, agafar serps i beure metzines sense cap mal, imposar les mans. Dels enumerats, dos provenen de l’activitat de Jesús mateix: guareix a Cafarnaüm un home posseït d’un esperit maligne (1,21-28) i treu molts dimonis (1,34), guareix un endimoniat a Gèrasa (5,1-20). Un altre dels senyals que Jesús també fa és el d’imposar les mans per guarir malalts. Aquest gest té una simbologia molt rica ja que s’utilitza per trametre el poder  (Nm 27,23) o el trobem associat al do de l’Esperit (Ac 8,17). Jesús cura malalts imposant-los les mans. Al seu poble cura uns quants malalts imposant-los les mans (6,5); ho fa amb el cec de Betsaida (8,25) i Jaire, el cap de la sinagoga li demana que ho faci sobre la seva filla (5,23).  L’acompanyament de la predicació amb senyals no fa altra cosa que seguir l’exemple de Jesús que “anava per tota Galilea predicant a les sinagogues i traient dimonis” (1,39).

“Fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu” (v.19). Seure a la dreta de Déu emfasitza la categoria o condició divina de Jesús. Marc l’ha ocultat al llarg de l’evangeli (1,25; 3,52; 8,30; 9,9) i només desprès de la mort s’ha manifestat obertament. El centurió pagà dirà: “Aquest home era Fill de Déu”(15,39). Amb Jesús enlairat i entronitzat s’inauguren els temps de l’alliberament. De poc serveix l’enlairament i entronització de Jesús si no segueix la predicació que, acompanyada de la cooperació de Jesús, allibera amb senyals i prodigis.

Festivitat de l’Ascensió del Senyor. 13 de Maig de 2018