Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Tot el capítol novè del llibre de la Saviesa recull la pregària de Salomó dirigida a Déu a fi d'obtenir aquest preuat do. La primera lectura d'aquest diumenge (Sv 9,13-18) recull el tram final d'aquesta pregària que  s'estructura en tres parts: a) Salomó demana la saviesa per poder administrar justícia (vv. 1-7) b) la saviesa que prové de Déu és imprescindible per fer el que agrada a Déu c) (el text que llegim avui) Salomó medita que cap ésser humà coneix el designi de Déu perquè el seu enteniment és feble. Estem lligats a la debilitat física. Si amb pou feines entenem el que passa a la terra com podrem copsar les coses celestials. A no ser que Déu ens doni la saviesa, no podrem conèixer els seus designis.

No és nou en l'Antic Testament el convenciment de la petitesa de l'ésser humà pel que fa al coneixement de la voluntat de Déu: "Tant com el cel és més alt que la terra... els meus pensaments més alts que els vostres pensaments" (Is 55,9) i Job dirà: "Reconec que ets superior i res no és massa alt per a tu, per això he parlat sense intel·ligència de meravelles que em sobrepassen i no en sabia" (42,2-3). "Qui és com tu, Déu de l'univers" dirà el salm 89,9; "Qui és com el Senyor, el nostre Déu" (Sl 133,5).

La pregària de Salomó del llibre de la saviesa amplia i modifica la que aquest rei fa en el santuari de Gabaon recollida a 1Re3,7-9 i 2Cr 1,8-10.  Tant en el llibre dels Reis com en el segon llibre de les Cròniques hi ha una referència a la dinastia de David, absent en el llibre de la Saviesa. En el temps de la confecció d'aquest llibre el tema ja no interessa. La petitesa i humilitat de Salomó s'amplia, en el llibre de la Saviesa, amb la petitesa i ignorància de tot ésser humà davant de Déu. És el tema que apareix a la nostra lectura d'avui. La saviesa que demana Salomó no és privativa de reis i governants, sinó que és una saviesa per a tothom. El llibre de la Saviesa amplia considerablement el tema de Déu com origen i donador de tota saviesa.

A més de tot això cal observar que, influenciat per la filosofia grega, l'autor estableix una divisió entre ànima i cos. El cos afeixuga l'ànima, dirà, i és una càrrega per a l'esperit (v 15). Però això està dit, no per identificar-se amb la filosofia grega, sinó per mostrar i insistir que l'ésser humà, per ell mateix, no pot adquirir el coneixement de la voluntat de Déu.

La saviesa salva (v.18). Aquesta és una de les novetats més rellevants del nostre text. En la teologia clàssica del poble d'Israel el que salva és el compliment de la Llei. La saviesa que es demana no és la saviesa que s'adquireix amb l'estudi, la d'uns coneixements teòrics, la que domina uns enigmes amagats,reservada només a uns poc iniciats, la d'uns coneixements filosòfics o conceptuals. És la saviesa per a la vida, la que va configurant el comportament de l'ésser humà d'acord amb la voluntat de Déu.

Crida l'atenció també l'equivalència entre Saviesa i Esperit sant de Déu. De fet el mateix llibre ha definit la saviesa com un esperit intel·ligent, sant, únic (7,22). El Gènesi entén l'Esperit de Déu present i motor de la creació (1,2) i el salm 104 dirà l'Esperit de Déu fa renéixer la creació i renova la vida sobre la terra. El convenciment de que l'Esperit de Déu mou i penetra tot allò que té vida porta a pensar que també la saviesa ha de penetrar tot sencer l'ésser humà i convertir-se en el principi que genera el recte comportament davant de Déu. 

Diumenge 23 durant l'any. 4 de Setembre de 2016