El capítol 19 del llibre del Levític forma part d’un conjunt homogeni de lleis conegut com “Codi de santedat” (Lv 17-25), anomenat així per la freqüent repetició: “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant”. El capítol del qual en llegim uns versets (Lv 19,1-2.17-18) conté els principis més essencials que marquen la vida d’Israel amb Déu i amb els altres. Israel va elaborar un parlar de Déu a partir d’experiències de la vida quotidiana. És així com pot parlar de Déu pastor, Déu jutge, Déu espòs. Pel que fa a la santedat de Déu és difícil imaginar que Israel el pogués treure de la vida quotidiana.
La santedat de Déu té a veure amb que Déu és una realitat radicalment diferent a qualsevol altra realitat existent. No pot ser confós ni barrejat amb res ni amb ningú. No és fàcil acostar-s’hi i viu en un àmbit on Israel només hi pot penetrar si compleix determinats requisits, tot i això, cal que ho faci amb molta cura i essent conscient que corre un gran perill.
És en els llocs i actes de culte on Israel experimenta més intensament la santedat de Déu perquè el culte senyala la presència i la residència de Déu. És en el culte on s’extremen les precaucions a fi que la presència de Déu quedi protegida de qualsevol mena de contaminació profana o impura. No protegir aquesta presència comporta el risc que Déu decideixi abandonar el lloc de la seva residència. Això suposaria una gran contrarietat per Israel, ja que de la presència de Déu en depèn la vida del poble. La presència de Déu genera i garanteix la vida.
Paradoxalment el Déu sant i separat manté una relació amb Israel el seu poble. Déu és sant dins, amb i per Israel. El qui viu en un aïllament inaccessible està a favor d’Israel i, per tant, se li pot demanar que actui en benefici del seu poble salvant i alliberant ( Sl 99,6). La santedat de Déu pren doncs una dimensió relacional. Déu és sant per a Israel; la seva santedat és la vida, però si Israel vol tenir Déu al seu favor, haurà de correspondre imitant la santedat de Déu. D’aquí ve la fórmula que trobem a la lectura d’avui. Si Israel vol tenir Déu al seu costat, una presència que li sigui vida, haurà de correspondre amb les seves exigències.
Israel aliat especial de Déu haurà d’actuar en consonància amb la seva santedat. Si no s’hi comporta, el nom sant de Déu queda profanat i empetitit davant les nacions. Els desordres ètics i econòmics profanen la santedat de Déu. Així quan Déu actua en favor d’Israel, tot i que aquest no ho mereixi, de retruc restitueix la seva dignitat que ha quedat denigrada amb el mal comportament d’Israel (Ex 36, 22-32).
Amb això estem en condicions d’entendre perquè la fórmula: “Sigueu sants, perquè jo, el Senyor, el vostre Déu, sóc sant” introdueix un recull de prescripcions molt marcadament socials que recorden els manaments del decàleg i l’esperit social del Deuteronomi. La santedat que es demana al poble va més enllà de la puresa ritual i legal i arriba a exigir la santedat moral de tal manera que, sense aquesta, la santedat, tan de Déu com del poble, queden incompletes.
Mai s’estarà tant a prop de la santedat de Déu com quan s’estimi a l’altre com a tu mateix. En el fragment litúrgic que llegim, l’altre es limita al poble hebreu, però més endavant en el v 39 el Levític obre fronteres. L’altre és l’estranger que habita en mig del poble. Té els mateixos drets i condició social que la dels qui són del país i, a més de tot això, cal estimar-lo.
Diumenge 7é durant l’any. 19 de Febrer de 2017
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.