Resurrecció ben avalada

En la primera carta als Corintis, Pau respon a moltes qüestions que aquests li havien plantejat. Una d’elles girava entorn la resurrecció dels morts (1Co 15,12). Alguns membres de la comunitat havien qüestionat la realitat de la resurrecció i Pau encara el tema argumentant que la resurrecció de Jesús és el fonament de tota resurrecció. La segona lectura d’aquest diumenge presenta el contingut de fe que proclama la resurrecció de Jesús ( 1Co 15,1-11).

Corint era una ciutat grega i els corintis estaven influenciats pel dualisme platònic. Segons aquest, les coses es divideixen en dues parts, hi ha el bé i el mal, la matèria i la no matèria. El cos és una realitat material i, com a tal, no té cap importància i, fins i tot, és dolent. El cos és mortal, no així l’ànima que no és matèria i existeix abans d’haver-hi vida a la terra i seguirà existint sempre. Vistes així les coses, resultava difícil creure en la resurrecció del cos. El cos queda enrere, el que cal preservar és la vida de l’ànima.

Pel que fa als jueus que hi havia dins la comunitat de Corint, la qüestió estava dividida. El corrent farisaic no tenia cap problema en admetre la resurrecció dels morts, però no era així entre els saduceus que es resistien a creure-hi perquè consideraven que no estava fonamentada en els escrits de la Torà, el nostre Pentateuc, l’única escriptura que ells admetien. Només cal recordar la discussió amb Jesús consignada per Lluc (20,27-40).

“Ha sigut ressuscitat al tercer dia”. La construcció de la frase en passiva fa suposar que és Déu qui ressuscita Jesús. És una expressió que trobem també en llibre dels Fets del Apòstols (2,24;3,15; 4,10, 5,30; 10,40; 13,30.33.34; 17,31) i en els escrits de Pau ( Rm 6,4.9; 10,9; 1 Co 6,145; 2Co 4,14; Gl 1,1; 1 Te 1,10). Aquesta expressió coexisteix en el Nou Testament amb la que afirma que és el mateix Jesús el qui ressuscita. La trobem en els evangelis sinòptics ( Mt 28,6; Mc 16,6; Lc 24,6.34), però sobretot en l’evangeli de Joan: “Dono la vida i desprès la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la” (Jn 10,17-18). Al marge d’esbrinar quina preval sobre l’altre, el que interessa és que ambdues afirmen la realitat de la resurrecció de Jesús. És, en definitiva, allò del que Pau vol convèncer als Corintis.

Així com la realitat de la mort queda reblada per l’afirmació de la sepultura - realment Jesús va morir perquè fou sepultat -, la realitat de la resurrecció esdevé avalada pel fet de les aparicions. Si Jesús no hagués ressuscitat no li hauria estat possible aparèixer-se a aquells dels qui Pau en fa una llista.

Les aparicions són les experiències de trobament dels seguidors de Jesús amb ell, un cop ressuscitat. Els textos del Nou Testament n’afirmen la realitat, però no en detallen la naturalesa. Aquestes experiències avalen la realitat de la resurrecció, per això Pau les menciona i en fa una curosa i detallada llista en la que hi figuren Pere i els dotze convertint l’experiència d’aquests en un referent i donant-li el caràcter d’experiència inaugural i emblemàtica.

La paraula “aparegué” tradueix el verb grec “ôpfthê”. El terme forma part de la terminologia usada en l’Antic Testament (traducció dels LXX) per parlar de les manifestacions de personatges celestials que pertanyen a l’ordre diví (Gn 12,7; 17,1; 22,14; 26,2; 35,9; 48,3; Ex 3,2; 16,10; Lv 9,23; Jt 6,12; 13,3; 1 Re 3,5; 9,2; 2Cr 1,7; 7,52). La resurrecció de Jesús inclou també la seva exaltació. Ressuscita no per tornar a una vida terrenal normal, sinó per ser sobirà messiànic en l’àmbit celestial. És per això que la resurrecció esdevé un dels pilars fonamentals de la fe cristiana i raó de ser de la vida de la comunitat.

Diumenge 5é durant l’any. 10 de Febrer de 2019