Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

L’establiment de comunitats cristianes fora del territori d’Israel desprès de la mort de Jesús fou un procés molt ràpid, possiblement hi contribuí la destrucció de Jerusalem per part dels romans l’any 70 dC. És així que trobem comunitats importants consolidades en ciutats de l’Àsia menor, una d’aquestes fou Efes. Allí hi anà a parar un deixeble de Jesús ben posicionat socialment i que formava part del cercle més íntim dels seguidors de Jesús. Inicià una predicació i una interpretació molt originals de la vida, obra, mort i resurrecció de Jesús. Fruit d’això sorgí una comunitat que va fer escola que posteriorment s’ha anomenat escola joànica; d’aquesta en prové l’evangeli, les cartes i l’Apocalipsi de Joan. La comunitat volgué que el seu líder aparegués en els escrits (sobretot l’evangeli) amb l’apel·latiu de “deixeble estimat” i el feu present en els moments crucials i definitius de la vida de Jesús. Dels escrits d’aquesta escola llegim a la segona lectura d’avui un fragment de la 1a carta (1 Jn 3,1-3).  

L’autor de la carta afirma que Déu ens reconeix com a fills seus. El verb grec usat és “kaleo”, que, pròpiament,  significa anomenar  o donar nom. A l’imperi romà, el pare reconeixia que el fill era seu quan, essent posat a terra en acabar de néixer, l’aixecava i mostrava  a tothom el fill. Els fills, tant biològics com adoptats, eren acceptats en societat per una decisió del pare de família. A partir d’aquest moment, el fill passava a tenir els drets, que li corresponien pel que fa a l’herència i gaudia de la dignitat i intimitat de relació, pròpia de fill reconegut.  En cas de no ser reconegut, el fill quedava exposat a tota mena de dissorts. El reconeixement de filiació era, en cert sentit, un acte d’alliberament.

 

El reconèixer-nos Déu com a fills seus vol dir que Déu ha decidit atorgar-nos uns drets i una dignitat que ens fan capaços de tenir un tracte d’intimitat amb ell, com els fills tenen amb el pare i ens ha alliberat de la dissort del pecat i de la mort.

 

El reconeixement d’un fill no biològic podia ser el resultat d’interessos, negociacions o de l’aportació de diners. El text diu que el reconeixement com a fills Déu l’ha fet com a prova d’amor. No hi compten, per tant, els nostres mèrits, les nostres bones accions; el reconeixement és la resposta d’amor per part de Déu que atorga als que han rebut Jesús i han cregut en el seu nom. Així ho diu el pròleg de l’evangeli: “Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom els ha concedit de ser fills de Déu” (Jn 1,12).

 

El reconeixement dels creients com a fills de Déu passa desapercebut als ulls del món. El text verset 1 ens remet a l’antagonisme Jesús – món o deixebles – món. El pròleg de l’evangeli ja afirma, de bon començament, que el món rebutja Jesús: ”El món no reconeix el qui és la llum del món”; el rebuig derivarà en odi (Jn 7,7) i aquest odi s’estendrà als deixebles (Jn 15,18). El rebuig incapacita el món per reconèixer l’acció amorosa de Déu que es manifesta en el reconeixement dels seguidors de Jesús com a fills de Déu.

 

Però aquesta situació no ha de ser sempre així. El text invita a l’esperança de la manifestació plena de la filiació.   En aquesta nova situació cauran totes les barreres i els creients percebran clarament què implica la filiació divina:  veure Déu cara cara sense cap mena d’entrebanc.

 

Festivitat de Tots Sants. 1 de Novembre de 2020