Qui avisa no és traïdor

Continuem aquest diumenge la lectura de l'evangeli de Mateu, tal com correspon al cicle A. El text que avui pertoca (10,26-33) forma part del discurs missioner (9,36-10,42), i és el segon dels cinc grans discursos escampats per tot l'evangeli: sermó de la muntanya (5-7); discurs missioner; de les paràboles (13,1-52); sobre l'església (18,1-35) i sobre els darrers temps (25,31-46). El discurs és una resposta a la necessitat que les ovelles tinguin pastor (9,36), a la manca de segadors (9,37) i al prec perquè Déu n'enviï més (9,38). El sermó és la crida que fa Jesús als deixebles a fi que s'apuntin a la seva tasca alliberadora. El fragment que llegim avui és un advertiment sobre les dificultats i persecucions que vindran i que, en el moment en que s'escriu el text, ja s'han començat a produir.

El text s'estructura en tres parelles de contraposicions, secret / revelació; témer / no témer; confessió / negació. "No hi ha res secret que no s'hagi de revelar, ni res d'amagat que no s'hagi de saber". La frase té el regust d'una dita popular, va en contra la hipocresia dels fariseus i conceptualment és propera a la literatura apocalíptica, molt afeccionada a parlar de descobrir secrets amagats. La revelació de Déu comença a ser efectiva en l'ensenyament de Jesús. Dels plans de Déu i de la instauració del seu regne se'n comencen a conèixer els detalls i han de ser precisament els deixebles els qui els facin saber a tothom. Ells han rebut una formació i un ensenyament personal i privat per part de Jesús, ara han de pujar als terrats i,a plena llum,fer-lo saber a tothom.

La segona contraposició es mou en la tensió existent entre el témer i el no témer. El predicador té motius més que suficients per pensar que serà no acceptat i perseguit. El regne de Déu, en tant que projecte alliberador de la persona, és incompatible amb el programa opressor de la societat imperial. La persecució serà la resposta que aquesta societat doni a l'activitat missionera i està en perfecta sintonia a les persecucions que ja varen patir els profetes (Jr 26,20-24). Les desgràcies, però, no vindran per aquest cantó, l'autèntic perill rau en els que poder fer que l'ànima i el cos es consumeixin a l'infern. El poder dels qui maten està limitat només a un concepte de l'existència humana. Creuen que matant el cos destrueixen la totalitat de la persona humana, però s'equivoquen, no poden matar l'ànima. El poder de Déu és un poder sobre tota la persona i va més enllà de la mort, per això pot reunificar l'ànima i el cos en la resurrecció (Sv 16,13-15; 2 Mac 6,30; 7,9.14.23.29).

En positiu el no témer s'ha de fonamentar en una confiança en Déu a qui no se li escapa el més mínim de tot el que s'esdevé en el món. Si controla el destí dels cabells i dels ocells, com si podria escapar el control del que els pugui passar als predicadors del seu regne?.

Confessar - negar. En la imaginació ens ve la imatge de la gran sala d'un judici reial. Escena similar, la separació de les ovelles i les cabres ( Mt 25,31-46). Jesús evoca un judici on hi haurà confessió per confessió, negació per negació, com una mena de llei del talió, ull per ull ( Mt 5,38). Cal entendre confessió per una declaració inequívoca, oberta i pública de que entre Jesús defensor i deixeble defensat existeix una comunió vital de pensament, d'estimació i de projecte compartit. L'antítesi del confessar és negar. Equival a avergonyir-se de Jesús, de l'evangeli, a no anar ben proveït de l'oli del compromís pel regne, de tal manera que el pitjor que pot passar a qui nega Jesús és que aquest digui: "us asseguro que no us conec" (Mt 25,12), declaració contundent i definitiva per part de Jesús de que no existeix entre ells (perquè ells el van suprimir) cap vincle que els uneixi en una relació positiva.

Diumenge 12 durant l'any. 25 de Juny de 2017