El desig de David de construir un temple a fi de traslladar-hi l’arca de l’aliança i les paraules del profeta Natan sobre la perpetuïtat de la dinastia de David, prova del favor de Déu es narren en el text ( 2 Sa 7,1-5.8b.11-16) que llegim, tot i que fragmentàriament, a la primera lectura d’aquest diumenge.
Dues vegades es fa menció en el text que els enemics han deixat en pau el rei David. La indicació serveix per corroborar que el poble d’Israel ha aconseguit la plena possessió de la terra promesa (Gn 13,15; Dt 1,8). És una manera de constatar que allò que Déu promet ho compleix, segurament preparant la promesa que Déu farà a David per boca del profeta Natan.
Amb David es pot parlar d’un únic territori que acull les 12 tribus d’Israel, poques vegades més tornarà a passar. En aquest territori posseït i unificat, Jerusalem adquirirà un paper de primera magnitud; de ser un irrellevant poblet, serà conquistat per David que el convertirà en Jerusalem, capital primer del regne de Judà i desprès del territori sencer. D’aquí en sortirà que Jerusalem adquireixi un significat i prestigi tant polític com religiós. És per dotar la ciutat d’aquesta importància religiosa i possiblement cansat de que l’arca hagués anat d’un costat a l’altre (Betel Jt 20,27; Siló 1Sa 3,3; en mans dels filisteus 1Sa 4,4; Quiriat – Jearim 1Sa 7,1) que David la portarà a Jerusalem i, amb consonància amb el desig d’engrandir Jerusalem, neixerà en David el desig de construir un temple per donar acollida a l’arca de l’aliança convertida, ja des del temps de l’estada en el desert, en un element fonamental del culte d’Israel.
Val la pena observar com el text utilitza la paraula “casa” que tradueix el terme hebreu “baiit”. En un primer nivell serveix per designar el lloc on es viu; en trobem un exemple a Gn 24,23 “Digues-me ... si a casa del teu pare hi ha prou lloc perquè puguem fer-hi nit”. En el cas de que la casa es consideri que és el lloc on hi viu Déu, el significat adquireix un nivell més profund i es converteix en equivalent de temple: “Anem a la casa del Senyor” dirà el salm 122,1 i el 135,2 parlarà dels “atris de la casa del nostre Déu”; tots dos referint-se al temple de Jerusalem. És aquest el sentit que té quan el text diu: “Tu m’has de construir un casal perquè hi resideixi?”
El terme hebreu “baiit” pot voler dir també: llinatge, família, poble, parentela, estirp, nissaga. És en aquest sentit que el trobem en el salm 115,12 quan diu. ”El Senyor es recorda de nosaltres i ens beneirà, beneirà la casa d’Israel beneirà la casa d’Aaron” i aquest és el sentit que té en el nostre text quan diu: “I ara el Senyor et diu que és ell qui et farà un casal” (v.11). Usant el mateix terme es parla en el text de realitats diferents; o potser no tant diferents.
Hem de tenir en compte que l’arca de l’aliança era el símbol de la presència de Déu. Quan David vol construir un temple per posar-hi l’arca el que vol és assegurar que la presència de Déu estigui a Jerusalem. Segons com es miri, la vol controlar. La monarquia opta, per dir-ho d’alguna manera per una presència estàtica de Déu. La proposta de Natan és diferent. Déu assegura el seu suport a la dinastia de David, promet estar al seu costat. En certa manera, la presència de Déu enmig del poble es manté segura mentre hi hagi un descendent del rei David regnant sobre Israel. David inaugura el messianisme tan històric com teològic a Israel. La presència de Déu enmig del poble es notarà en les accions messiàniques creatives i alliberadores. Natan, en consonància amb el pensament profètic (Jr 7), opta per una presència de Déu dinàmica protegint-la així de segrests i manipulacions.
Diumenge 4rt d’Advent. 20 de Desembre de 2020
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.