Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

El salm 95 és una invitació a entrar a la presència de Déu amb càntics i lloances i a escoltar la seva veu. El llegim aquest 3er diumenge de Quaresma del cicle A. La primera part del salm (vv. 1-7a) és un càntic d'acció de gràcies. L'agraïment està motivat per la grandesa i reialesa del Senyor que exerceix un domini absolut sobre tota la creació. La segona part del (vv. 7b-11) és una exhortació profètica. És sorprenent el canvi sobtat que va del goig i la lloança a la seriositat de l'advertiment i l'exhortació.

"Veniu ens prosternarem i ens inclinarem ens agenollarem davant el Senyor el qui ens ha fet" (v.6). El contingut d'aquest verset fa pensar en una entrada processional i solemne cap el lloc on hi ha la presència de Déu. El més probable és que l'escenari sigui el temple de Jerusalem i el moment sigui una celebració litúrgica i cultual que es repetiria periòdicament.

La processó ha arribat al lloc de la celebració de l’acte de culte. Una nova invitació, “entreu” (v.6) introdueix en l’acte d’homenatge a la divinitat. L’honor que rep el rei en prosternar-se els seus súbdits davant d’ell, ara és atribuït al Senyor. Se l’honora amb càntics, acció de gràcies i aclamació. És reconeix la grandesa de Déu per ser creador. Israel, creació de Déu (Dt 32,6; Is 43,1.15; Sl 100,3), sap que és un poble que pertany a Déu i ho expressa amb la imatge del ramat. Així com les ovelles pertanyen al pastor, Israel pertany a Déu que és el seu pastor.  A l’antic orient era freqüent imaginar que el rei era el pastor del seu poble en tant que tenia encomanat el seu guiatge. Els faraons d’Egipte eren representats amb el ceptre (Heka) en forma de gaiata, símbol de la funció de guiatge que tenia sobre el seu poble. El Senyor és el rei pastor d’Israel, així ho dirà el salm 23 “El Senyor és el meu pastor” i Isaïes (40,11) amb molta tendresa: “Vetlla com un pastor pel seu ramat: l’aplega amb el seu braç, porta al pit els seus anyells, acompanya les ovelles que crien”.

Dins l’esdeveniment festiu de l’acte de culte ressona la paraula de Déu. Segurament una homilia dels levites amb referències a l’ensenyament dels profetes clàssics. Hi apareixen esmentats dos indrets geogràfics carregats de significat. Pels  qui resaven els salms o escoltaven la lectura de l’Escriptura, en tenien prou amb un sola paraula per obrir-se a un significat més profund i ampli. Aquest és el cas de Massà i Meribà, paraules hebrees que volen dir prova i discussió perquè són els llocs on Israel havia posat a prova Déu i havia discutit amb Moisès. En la seva marxa cap a la terra promesa, prop de Rafidim, la necessitat d’aigua esdevingué afeixugosa. Assedegats, alguns Israelites s’encararen a Moisès. El profeta s’adreçà a Déu que li ordenà colpejar la roca de la qual en brollà l’aigua que en begué tot el poble. El relat el recull del llibre de l’Èxode (17,1-7) però també es troba, amb variants, al llibre del Nombres que ubica l’esdeveniment prop de Cadeix  (20,1-13). Els israelites descontents posaren a prova a Déu obligant-lo a fer un miracle que demostrés que no els havia abandonat i que es mantenia actiu enmig del seu poble; no reconegueren l’acció alliberadora de Déu que els havia salvat de l’esclavatge  d’Egipte.

Per què després de tant de temps la predicació profètica tornar a recordar l’episodi de Massà i Meribà? La possibilitat de demanar proves a Déu i discutir amb els seu profetes es pot repetir en qualsevol moment perquè Israel és un poble que va a la seva (Ex 32,9); per  això cal la predicació profètica que insisteixi una i altre vegada en allò que es pot repetir.

Diumenge 3er de Quaresma 15 de Març de 2020.