Comparat amb les potències estrangeres que l'envoltaven, Israel va ser sempre un petit país. Dins la seva literatura s'hi troben textos amarats d'aires de grandesa, entre aquests hi ha les narracions dels patriarques de les que avui en llegim el petit fragment (Gn 12,1-4a) que explica la crida de Déu a Abraham.
L'experiència històrica d'Israel ha jugat un paper important en la configuració de les històries dels patriarques, tal com es troben al llibre del Gènesi. Durant el regnat del rei Josies (640-609 aC. 2Re 2,1-23,30), afluixà la pressió invasora d'Assíria sobre el regne del nord. Fou en aquest moment que aquest rei inicià una campanya amb l'objectiu d'annexionar al regne de Judà el territori del regne del nord. Per justificar aquesta política es redactaren uns textos que, valent-se d'antigues tradicions, mostraven com Déu havia donat a Abraham un gran territori que incloïa el regne del nord i el del sud. Amb això es volia vèncer la reticència dels que no acceptaven la reunificació d'Israel i Judà sospirada per Josies.
Un altre fet de la història d'Israel que determina les narracions sobre els patriarques és el retorn de l'exili de Babilònia. En el moment del retorn el territori estava ocupat per gent del nord fugida de la persecució assíria, també per estrangers provinents del domini babilònic. Tots aquests havien ocupat terres, la qual cosa originà disputes sobre la propietat del territori; d'aquestes disputes en dóna notícia Ezequiel (33,24). Dit això s'entén que el propòsit de Gn 12,1-3 sigui convertir Abraham en l'avantpassat dels exiliats que retornaven de Babilònia cap a Israel i legitimar, d'aquesta manera, les seves prerrogatives davant els que s'havien quedat en el país. Abraham és presentat com un exemple per aquells exiliats a Babilònia que respongueren a la crida de retornar al país i reconstruir-lo.
En el text que llegim avui es repeteix insistentment la paraula beneir (4 vegades) o benedicció (1 vegada). El verb hebreu que traduïm per beneir (barak) té un sentit molt ric: el seu significat base és transmetre potència salvadora, força salvífica. En tant que beneir és crear una situació de salvació, comportarà admiració i agraïment. Així beneir i lloar esdevindran sinònims i aquell a qui se li dóna gràcies és al donador de vida. Per extensió el terme voldrà dir:enaltir, elogiar, saludar, felicitar, prosperar, desitjar benestar, sort, èxit; i també fer fecund, fer nombrós.
Els homes que reben la benedicció es converteixen en font de benedicció per els altres. Són font de benestar per els altres i encarnació de la paraula de benedicció que resumeix l'acció creadora, salvífica i alliberadora de Déu. Abraham entra a formar part del pla de Déu que vol fer arribar la seva benedicció a tots el pobles de la terra. Així el petit Israel, trepitjat una i altra vegada per les potències estrangeres, es convertirà sorprenentment en element imprescindible per obtenir els favors i beneficis de l'única i autèntica divinitat. Així ho veu el profeta Zacaries: "Aquell dia, moltes nacions s'uniran a mi, el Senyor" (2,15) "Grans pobles i nacions vindran a Jerusalem a suplicar al Senyor de l'univers a implorar el seu favor ... diran: Volem venir amb vosaltres perquè hem sabut que Déu és al vostre costat" (8,22s).
"Et convertiré en un gran poble i faré gran el teu nom". Els constructors de la torre de Babel volien fer-se un nom i no ho van aconseguir perquè el Senyor els va dispersar (Gn 11,1-9). Això no passarà al petit Israel, gràcies a la benedicció atorgada a Abraham no tan sols serà un gran poble sinó que els altres es valdran per ell del favor de Déu.
Diumenge 2on de Quaresma. 12 de Març de 2017
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.